diumenge, 23 de juliol del 2017

Sensacions de la nostra "volta al món" #catalesetrip

Avui fa un any que iniciàvem el catalesetrip, la major aventura de la meva vida. A primera hora del matí, sortíem del Penedès i els pares ens portaven a l’aeroport de Barcelona. Amb llàgrimes als ulls i amb una motxilla 8 kg, carregada d’il·lusions i somnis per complir, ens acomiadàvem.
Començaven els 222 dies del nostre esperat viatge. Tot havia passat tan ràpid que encara em costava fer-me’n la idea. En la última setmana, ens havíem casat, deixat la feina i deixat el pis on vivíem. Recordo de seure’m a l’avio, i sentir la necessitat d’escriure les primeres línies a la meva llibreta de memòries del viatge. Tenia sentiments contradictoris: moltíssima il·lusió i ganes d’iniciar el catalesetrip, però també por al fracàs, a no ser prou “valenta” per poder aprofitar una aventura així. Sense adonar-me’n ja estàvem aterrant al nostre primer destí: Berlin. Volíem conèixer, una de les ciutats polítiques europees més importants.


Al arribar, vam conèixer el nostre “amfitrió”, un cuiner català que portava més de 18 anys a Berlin. Ens va ensenyar la nostra habitació del pis que compartirem els propers dies, explicar els consells per conèixer el Berlin més autèntic, recomanar els seus restaurants favorits i donar un mapa de metro de la ciutat. Va tancar la porta i allà va començar. Jo, encara en xoc, em preguntava i ara què? Ens queden 222 dies per endavant, què fem? El Joao, resolutiu i experimentat com sempre, em va dir va... “unpack your back” and “let’s find the supermarket” (desempaqueta i trobem un supermercat). I així, començava la nova nostra rutina de primeres hores a cada una dels llocs que coneixeríem: desempaquetar, localitzar supermercats i comprar aliments pel nostre grumpsack (bossa en la que sempre portàvem coses per picar en cas que ens entrés gana i estiguéssim al mig de no res). A Berlin, vam poder trobar-nos amb altres amigues i coneguts per poder entendre millor com es vivia allà i explorar els llocs més xulos i menys típicament turístics. Aquest estil de vida és el que practicaríem els propers 222 dies.
Pocs dies després, començàvem el nostre “interrail” cap a Àustria, visitant la que un dia havia estat la capital de l’imperi austro-hongarès, encara et sembla passejar com en una ciutat-palau. Les primeres nits als trens nocturns me les passava en vetlla, però poc a poc vaig aprendre a considerar-ho “casa”. D’allà cap a l’antiga Iugoslàvia, ara dividida en 6 estats diferents. Vam visitar: Sèrbia, Bosnia-Herzegovina, Croàcia, Montenegro. Em va sorprendre com de “viu” està el conflicte en aquestes zones encara i vaig adonar-me de la importància que té estar dins l’espai Schengen. Per passar d’un país a l’altre passàvem llargues hores a les duanes ensenyant els passaports.
Després de camí a Atenes vàrem parar a la “recent-oberta” i poc turística Albània. D’allà amb bus fins Atenes. Sense dubte, les gairebé 2 setmanes que vam passar allà van ser una de les experiències més dures i al mateix temps més importants de tot el viatge. Vàrem col·laborar amb diferents ONGs que estaven a la ciutat ajudant a millorar les condicions nefastes en les que vivien els milers de refugiats atrapats a Grècia. Allà vam posar nom i rostre als números que citen a la tele, vam conèixer persones que ho havien perdut tot (família directe, amics, casa i diners) i que encara tenien força per tirar endavant i ganes (o temps) per ajudar els demés. També vam trobar moltes persones deprimides. Allà també ens vam adornar que en 2 setmanes, només pots intentar col·laborar a que la roda dels serveis bàsics creats per les ONGs continuï rodant (servei d’esmorzar (només pels petits), dinars/sopars, classes d’anglès, logística). El més important és que aquestes persones no quedin a l’oblit sinó que al tornar “a casa” siguem lluitant per donar-los un futur millor. Avui encara mantens el contacte amb la Somaia, una de dona sirià amb una força i energia increïble.

D’allà vàrem volar cap Madeira, a la boda d’uns amics íntims, d’allà vam dir adéu a la Mae, al David i els pares i amics i familiars més propers i temps just per a canviar algunes peces de lleuger equipatge que portàvem (8 kg cadascú).

Ara sí, comença el viatge lluny del nostre continent, lluny d’Europa. Propera parada: Rússia, allà vàrem visitar les 2 grans ciutats: St. Petersburg i Moscou. Molt diferents entre elles. St. Petersburg molt més europeïtzada i Moscou, re-situant-se i envoltada per una estètica molt comunista (hi ha bustos de Lenin per tot arreu) però sofrint les conseqüències d’una economia de mercat. Sorprenent veure joves donant suport a Putin, per ser el polític que els ha tornat a crear el “rol” d’una Rússia forta internacionalment.
De Rússia vam volar directe cap a Xina. Tenia moltes expectatives per arribar a Àsia, mai hi havia estat. A Xina vam passar-hi gairebé 30 dies, vam visitar les principals metròpolis, desenvolupismes i tant amb transport com arquitectònicament molt més modernes que les grans metròpolis americanes i també les zones rurals, generalment molt més empobrides. Vam veure el “control policial desmesurat” a Beijing, una dels millors museus urbans del món a Shanghai, uns arrosals enormes a Guillin, un país diferent a Hong Kong. A dalt de tot d’una muntanya, en plena turmenta, vaig complir els meus 29 anys! Em sentia lliure, plena de vida, feliç i a més Joao i els meus pares s’havien coordinat per donar-me una sorpresa i celebrar l’aniversari des de la distància. No em podia sentir més feliç. Aquell dia em vaig adonar com d’afortunada i valenta era per estar complint el somni que volia.

De HK, vam volar a Japó (amb un vol de 40€ --- viatjar de motxillero et permet agafar ganges... el temps passa a ser més relatiu). Rússia, Xina i Japó son tant diferents i tant intenses que vaig necessitar uns dies de descansant per poder parar, escriure i pair tot els contrastos que estàvem vivint, sabotejant, experimentant... Japó ens va fascinar. Una societat de grans contrastos: tecnologia i tradicionalisme, ordre absolut i “locura” social, etc.
De Japó vam volar cap a Indonèsia, sense masses més expectatives que passar uns dies de lluna de mel real (dormint a un hotel pijete i fent solet i platja!). Però la sorpresa va ser descobrir la riquesa pessimista i cultural de Bali, Gili, Limbo i Java al mateix temps que la pobresa de gran part de la població. Ens va agradar molt i ens va deixar preocupats l’augment de les tensions provocades pels islamistes més radical.
D’allà vam saltar a veure el Paí, el pare del Joao, que viu a Timor l’Est. Possiblement el país menys desenvolupat que hem estat. Van ser uns dies amb família fantàstic. Em va agradar molt poder parlar tranquil·lament i conèixer millor al sogre. Un home intel·ligent, assertiu i amb idees clares, ja sé de qui li vé el caràcter al Joao. Allà vam augmentar com a mínim 2 kg, ja que cada dia ens preparen uns bons tiberis.
Després d’haver estat amb família uns dies, començava un nou país i una nova fase del viatge. Com que havíem escoltat i llegit moltes versions diferents de com ets sents a la índia, vam decidir que no tindríem Planning (només sabíem on dormiríem la primera nit) i que aniríem fent sobre la marxa, en funció de com ens sentíssim. Haig de reconèixer que em semblava una idea ben boja al principi però em va encantar i la vam seguir aplicant per tot el que ens quedava de viatge. Delhi és duríssim (pobresa extrema a cada passa, caos màxim, sorolls sense parar, mals olors, vaques i brutícia a tot arreu... inclús als barris més “pijos”) però un cop entres i “t’acostumes” a aquestes escenes, descobreixes un altre món, el món de la espiritualitat, de la calma als temples (sobretot aquells més allunyats de les grans ciutats), dels trens que funcionen, de la gent que et somriu a canvi de res. Al nord, als peus de l’Himàlaia, vaig trobar la meva pau. A McLeod Ganj, la ciutat-refugi dels tibetans a l’índia i on resideix Dalai Lama, vam passar-hi per quedar-nos-hi 3 dies i en vam acabar passant 11 nits. Va ser un intercanvi de temps fabulós, jo feia de professora d’anglès i mentrestant els refugiats tibetans m’explicaven la seva filosofia, cultura i història.

I de l’Índia vam viatjar al país més oposat, Nova Zelanda. Al posar als peus a terra no ens podíem creure que tot fora tant silenciós i estigués tan verd i ordenat. Però també tornàvem al món “occidental”, on les persones anaven més a la seva i dedicaven poc temps al que anomenava “temps no productiu”. Jo vaig necessitar 2 dies de repòs, per poder pair els contrastos. La natura de Nova Zelanda ens va encantar: Tongariro treekking, Milford Sounds, parcs volcànics als voltants de Rotorua, entre altres. Interessantíssim conèixer la cultura nativa i les seves costums i com estan batallant per recuperar-les. Allà, entremig de les ciutat en ruïnes de Christcurch, vam decidir llogar un aparta-hotel amb condicions i decorar la nostra “casa” per Nadal: amb tió, mitjons per posar els regals i sopa de galets! Sí, el Joao i jo estàvem molt lluny de casa i de la família, però ens sentíem a “casa”, estàvem junts i més units que mai... com diu la cançó “home is wherever I am with you”.


I el dia de Sant Esteve, després d’un Skype amb la família, vam agafar l’avió de camí a Austràlia, possiblement l’únic país fora d’Europa que si ens toques escollir, hi aniríem. Austràlia, amb molta més gent i activitats, vam gaudir d’un desembre i principis de gener fent un roadtrip per les principals platges de la costa est. Allà vam passar el cap d’any veient el mític castell de focs davant de l’Opera de Sydney i vam aprendre a surfejar i vam gaudir de la calma total. Melbourne ens va encantar i veure l’Open d’Austràlia va ser fantàstic.

Després Malàisia, amb una breu parada per conèixer Kuala Lumpur, on havíem passat llargues hores de connexió al seu aeroport però no havíem conegut un país amb un govern islamista moderat. I de Malàisia, cap a Tailàndia, a la “dream week”, una setmana que no teníem cap altre objectiu que pensar i parlar sobre que ens agradaria fer post-viatge. Em va encantar dedicar una setmana a reflexionar sobre mi (personal i professional), sobre nosaltres i la nova etapa del nostre projecte en comú.
De les platjes de Tailàndia vam volar cap a Myanmar. Possiblement el país que com a motxillers ens va agradar més. I d’allà a la molt més turística Tailàndia. Aquí vaig a prendre a meditar i ens vam apuntar a fer cursos de massatge tailandès per poder-nos mimar. Van ser dies amb molta calma... viatjant lentament, saborejant cada moment. Última parada: Emitats Àrabs (Dubai i Abu Dhabi) per entendre millor com es viu els països que han funcionat a través dels petrodollars. 

Sense adonar-nos ‘en ja estàvem de camí a Barcelona. De nou, sentiments contradictoris. S’acabava el nostre somni, però se’ns havia fet curt. En volíem més! Però també teníem ganes de tornar abraçar amb els nostres i de fer nous somnis realitat.

Mirant-m’ho des d’ara.... m’adono que ha estat un any genial. He estat molt feliç. Quina sort!!!!! M’emociono al pensar-hi encara em puc auto-traslladar a molts del moments, sentir l’aire, els sorolls, les meves emocions, mmm... tanco els ulls i encara em veig conversant amb els monjos tibetans per Mc. Leod Ganj, veig al l’aventura amb moto per les pagodes de Bagan, les granges que dormíem a Nova Zelanda, vestits per Japó, veig el Joao jugant amb nens sirians als passadissos d’un hotel okupat, ... veig moltes més coses de les que soc capaç d’escriure... i sobretot... la rialla honesta i feliç amb la que em veia. He fet realitat un somni i sense dubte no hauria pogut tenir millor company de viatge que el Joao. Quan el veig, l’abraço, escolto el seu cor, recolzant-me al seu ombro, em sento a “casa”.
El millor del viatge ha estat segur el conèixer noves maneres de viure, tenir temps per no fer res més que llegir, escriure, mirar l’horitzó, observar, etc. Sento que ha tornat una nova Marta, una Marta que ha aprés a escoltar-se, a cuidar-se interiorment i exteriorment, a trobar els moments per ella, una Marta més tranquil·la, més focalitzada, que té més clar el que li agrada i les seves prioritats. Un Marta més informal, menys planificada, amb més ganes de pendre riscos. 

Em sento valenta i forta per haver-ho sigut capaç de fer-ho i haig de reconèixer que en cap moment vaig tenir ganes de tirar la tovallola. El viatge em va conquistar i tornaria a fer-ho avui mateix. Ara encara em sento en procés d’aterratge.... retobant-me. Re-definint nous equilibris. Suposo que és normal... tant sols.... fa un any que iniciàvem aquesta gran aventura. 

Marta 23-07-2017

diumenge, 11 de juny del 2017

FearlessCities, la xarxa internacional de municipis rebels!

Els darrers 3 dies, més de 180 ciutats del planeta ens hem reunit a Barcelona per fer realitat a la Primera Internacional Municipalista. En surt un objectiu clar, tal i com explica Joan Subirats "Construir desde la proximidad otras respuestas a la globalidad". Aquesta lògica, aplica a polítiques com regulació del turisme, habitatge, acollida de les persones refugiades, ús de l'espai públic, contaminació, etc.

Després d'aquests dies, tan mental com políticament enriquidors, surto amb la sensació que no és que la ciutadania de Barcelona i d’altres municipis de Catalunya i Espanya ens haguem embogit per haver escollit un govern del canvi, amb una nova agenda social i ètica per la nostra ciutat. Moltes ciutadanes d'altres municipis dels planeta que també s'han rebel·lat contra el sistema, en el qual no es senten representats.

El #FearlessCities (Ciutats Sense Por) ha posat de manifest que "no estem soles i no estem boges", tal i com expressava avui en l'acte de clausura l'Alcaldessa Colau. Avui s'ha materialitzat la posada en marxa d'una nova xarxa política internacional municipalista, que planteja actuar localment per aconseguir una revolució global.  

Penso que per raons geogràfiques, culturals, socials i econòmiques, Europa hauria de ser el principal espai polític (global) a transformar localment. Transformant els nostres municipis diàriament des de la proximitat i col·laborant amb altres municipis per fer pressió en certes lluites glocals (habitatge, turisme, refugiats, CETA, deute, etc.), podem aconseguir un canvi en les polítiques, les institucions i les relacions de poder de l’actual Unió Europea. Som-hi "optimistes pencaires", siguem valentes i avancem!! (expressió del gran Carles Capdevila). 

Us deixo l'enllaç de l'article del Joan Subirats on resumeix l'esperit de la jornada: 
i el web del FearlessCities per si voleu l’esdeveniment amb més detall:  http://fearlesscities.com/


dimarts, 25 d’abril del 2017

La Xarxa d'Entitats Europeístes de Catalunya (XEEC)

"A vegades penso que la UE és irrefundable però debats com el de la XEEC d'ahir mostren que hi ha persones amb idees i energia per emprendre aquest repte".
Ahir la Xarxa d'Entitats Europeistes de Catalunya (XEEC) va organitzar el seu primer debat ciutadà per debatre sobre les pors i oportunitats respecte el projecte Europeu. El debat va sobrepassar totes les expectatives i ha estat un primer pas molt important per la XEEC. Anoto les característiques més significatives des del meu punt de vista.
- Era un debat co-organitzat per 7 entitats europeistes que treballen a Catalunya i que conformen la XEEC (Associació Internacional d'Antics Funcionaris de la Unió Europea, Consell Català del Moviment EuropeuFundació Catalunya EuropaHoritzó Europa / Union of European Federalists Catalonia (HE), JEF-Catalunya (JEF-Catalunya), la Lliga Europea de Cooperació Econòmica i Associació d'ex-alumnes de Cursos sobre la Unió Europea. Fer possible que 7 entitats es posin d'acord en unir esforços per co-organitzar un acte ja és tot un mèrit. Enhorabona a totes i tots els que ho heu fet possible (des de les primeres converses al Novembre). Com diu la dita, "La Unió fa la força". De moment som 7 entitats però crec que ahir ja vam trobar altres entitats que volen sumar-hi
- Un públic molt divers. El públic del debat incloïa dones (poques!) i homes de 15 a 70 anys. Crec que aquest punt multi-generacional va ser clau per enriquir el debat. Molt dels participants eren activistes d’alguna entitat europeista de Catalunya, tot i que també cal remarcar la presencia de representants de partits polítics (ICV, ERC i Unió) i dels alumnes d’una escola de secundària.
. Un públic molt engrescat. Tot i que la majoria del públic era crític amb les polítiques i el rumb de la UE actual i de molts dels seus Estats Membres, van haver-hi moltíssimes intervencions (gairebé tothom va dir la seva). La majoria coincidíem que l’articulació d’un projecte polític i federal europeu molt més democràtic és necessari i és garantia de millor benestar per la ciutadania de Catalunya. Queda clar que hi ha ganes de treballar per impulsar aquesta “revolució europea”. La qüestió tal i com proposava un dels participants és “Com ho fem?”. Em quedo amb la resposta de dos altres companys “activeu-nos i polititzeu-nos per Europa” i “demostrem els partits catalans que cal pendre’s Europa amb serietat i que cal democratitzar-la”.


dimecres, 25 de maig del 2016

Un gran referent polític: Josep Junqué

Ahir al vespre el Ple de l'Ajuntament de Torrelles de Foix va homenatjar a Josep Junqué, pels seus 25 anys de servei al poble com a regidor. Moltes felicitats pare!


Tot i que l’homenatge el va agafar en sorpresa va fer un discurs que em va encantar: senzill, reflexiu i emotiu. En senyalaré les parts més rellevants al meu parer. Va parlar de la importància de la política municipal per a millor la nostra vida quotidiana (servei de residus, d’aigua potable, llars d’infants, etc.). La política municipal és la més petita en pressupost però una de les que causa major impacte en les persones. Es va emocionar pensant en com havia canviat Torrelles en els darrers 25 anys i deia que se’n sentia co-particip del canvi, conjuntament amb els seus companys de partit i la resta de regidors que han format part del consistori. Ens explicava que l’ofici de “polític de poble” és molt sacrificat, que en qualsevol moment et pot trucar un veí/veïna perquè li solucionis un problema i que això implica molts sacrificis del temps familiar i que el tema de conversa a casa sigui política 24h. Per ell, afirmava que ha valgut la pena perquè sempre li ha gaudit treballant pel seu poble. Acabava les seves paraules d’agraïment, explicant que si tens il•lusió en millorar el teu poble, la política municipal és el millor mecanisme de transformació que ell coneix.
Moltes gràcies papa per ensenyar-me a estimar la política, per a fer la feina ben feta, per ser empàtic amb tothom i amb totes les situacions i per transmetre’m la teva il•lusió, ganes i capacitat d’implicació per (intentar) millorar el dia a dia dels veïns/veïnes. Enhorabona per estar 25 anys compromès desinteressadament a treballar pel poble!! Per mi i per a molts, ets un referent a seguir!

dimarts, 15 de març del 2016

Una Europa insuficient, sobretot pels refugiats


El continent dels vells Estats-Nació sembla tornar a emergir. Partits nacionalistes, anti-imigració  i anti-europeus van en augment. Es pot dir que els malsons del passat tornen a despertar-se i mentrestant, les institucions europees, liderades per uns Estats Membres que no tenen un projecte comú, es converteixen en insuficients per superar els reptes actuals. Fins i tot, és mostren inhumanes i passives davant l’arribada de refugiats que fugen de la guerra amb el somni d’arribar a la terra de l’esperança: Europa. Cal un (nova) Europa, més democràtica, més humana, més social i, inevitablement, més federal.

Divendres 11 de març vaig assitir a un col·loqui organitzat pel Federalistes d’Esquerres a Barcelona en el que participaven com a ponents Paolo Vacca, Secretari General de la Union of European Federalists (UEF), Maria Camps, presidenta del Comitè Català de l’ACNUR i Alfonso López Borgoñoz, expresident de la Secció Espanyola d’Amnistia Internacional. Allà van sorgir reflexions i iniciatives que m’agradaria detallar a continuació:

·       És gestionable el nombre de refugiats?


El debat sobre l’arribada dels refugiats a Europa ha estat dominat per un discurs negatiu i molt nacionalista, en el qual s’argumenta que l’entrada de refugiats és incontrolable i té una dimensió impossible de gestionar. És cert això, però?
El milió de refugiats que han arribat a la UE durant l’any 2015[1] representa un 0,2% de la població de l’Europa dels 28.  Aquesta xifra és totalment gestionable si es reparteix entre els 28 Estats que a dia d’avui conformen la Unió.
No obstant, s’ha de tenir en compte que la migració a Europa ha estat, és i serà un fenomen estructural, ja que al voltant de la Unió Europea existeixen molts Estats fallits. Per tant, la resposta europea al repte de la immigració ha de preveure accions a curt, mig i llarg termini. 

  • Què ha fet Europa fins ara?

A dia d’avui s’ha fet més que evident que les institucions europees han estat incapaces de donar una resposta conjunta i col·lectiva al repte de la immigració. En lloc de pensar en un projecte d’una Europa en comú, l’actual “Europa xoca amb l’egoisme dels seus Estats Membres”, com va afirmar durant el col·loqui Maria Camps.
Aquesta manca de consens, ha comportat que la resposta a la gestió dels refugiats hagi vingut especialment dels diferents Estats Membres, la majoria dels quals han proposat solucions arcaiques (construcció de murs i barreres, restablir fronteres nacionals, desmuntar Schengen, etc.) que no ajuden a resoldre la crisi.
Per acabar d’agreujar el problema, aquesta darrera setmana el Consell Europeu ha decidit actuar, però ho ha fet en contra d’un dels valors fonamentals de la Unió (respecte als drets humans). L’esborrany del pacte amb Turquia permet les deportacions massives de refugiats de la UE a Turquia, i estableix que s’externalitzi a Ankara la gestió de les polítiques europees d’asil. No hi ha dubte que aquest possible tracte amb Turquia és contrari a la Convenció de Ginebra i altres tractats europeus. Cal aturar-lo. 

  •          Europa podria actuar d’una altra manera?

Davant d’un problema transnacional i molt complex, “la solució no pot ser únicament nacional”, com apuntava Pablo Faura, president de la Unió de Europeistes i Federalistes d’Espanya. Les solucions han de ser col·lectives, buscant la coordinació i cohesió de tots els Estats Membres (o, com a mínim, dels de l’Euro zona). Des d’una òptica europea federal, Paolo Vacca presentava diferents iniciatives per millorar la situació actual. Penso que té sentit agrupar-les en funció de si són a curt i llarg termini.
A curt termini i de manera urgent,  la UE hauria de definir una única política comuna i oberta d’asil, gestionada per les institucions europees i que defineixi una ruta legal i clara per l’ingrés dels sol·licitats d’asil. En paral·lel, hauria de posar en marxa dos accions addicionals: definir i dotar econòmicament una política de gestió comuna de les fronteres exteriors i reubicar els refugiats entre els diferents Estats Membres.
A mig i llarg termini, la UE hauria de posar en marxa dues accions. D’una banda ajudar a l'estabilització econòmica i política dels països que estan en fallida al voltant d’Europa. De l’altra, definir i implementar  plans integració compartits per facilitar la integració dels immigrants en les societats locals. Aquí iniciatives com la “Xarxa de Ciutats Refugi” liderada per  l’Ajuntament de Barcelona seran més que necessàries.

És obvi i evident que la resposta de les institucions europees és insuficient sobretot quan es tracta de solucionar crisis complexes (austeritat, refugiats, invasió de Krimea, etc.).  No obstant,  seria injust no reconèixer que la integració europea ha tingut els seus beneficis (pau,  la mobilitat, estabilitat). Des de fa massa temps, però, sembla que la integració europea s’hagi aturat i el somni d’una Europa solidaria i comuna s’hagi difuminat. La crisi dels refugiats no és una crisi qualsevol. És una gran emergència humanitària, davant de la qual ni Europa ni els europeus podem restar passius.

Com deia Robert Schuman (1950) “Europe will not be made all at once, or according to a single plan. It will be built through concrete achievements which first create a de facto solidarity”.  Tenim una oportunitat perquè  d’aquesta crisi en sorgeixi una nova Europa, la qual recordi els seus valors inicials  i es converteixi en la Unió que molts estem esperant: un agent polític i cohesionat a escala internacional, on la solidaritat, els drets socials i humans siguin la primera prioritat. En resum, una Europa Federal. Està a les nostres mans treballar per una UE que doni unes respostes, com a mínim, suficients. Sobretot pels refugiats. 

divendres, 28 d’agost del 2015

Cuba, un país que no et deixa indiferent


L’Havana – Barcelona, Agost de 2015


Després d’unes setmanes a Cuba, arriba el moment de tornar Catalunya. Abans de fer-ho, vull deixar escrites unes notes sobre el que he après i reflexionat a Cuba, un país que no et deixa indiferent.


Viatjar a Cuba era un d’aquells somnis que tenia des dels primers anys de joventut, ara que el viatge s’acaba sento que aquestes vacances m’han fet remoure la consciència política. Aquest no ha estat un viatge “turístic típic”, sinó que volíem conèixer la Cuba més real possible i per això hem dormit en cases de famílies cubanes, hem viatjat sempre amb transport públic i hem aprofitat cada oportunitat que ens ha brindat la sort per conversar tranquil·lament amb els/les cubanes. Hi havia moments, que em sentia com una exploradora sociològica del s. XIX, que es dedicaven a viatjar per explorar com es comportaven els éssers socials. Durant aquests dies, hem viatjat des de l’Havana a Varadero, passant per municipis rurals com Playa Girón, per municipis històrics i turístics com Trinidad, ciutats on la Revolució va arrelar amb força (Santa Clara) i fent excursionisme per Soroa, Valle de los Ingenios i Playa Ancón.
A continuació, escriure alguns textos que he anat escrivint al llarg del viatge. 





Cuba, un país pobre però sense misèria, tot i que amb una desigualtat creixent.

D’ençà al triomf de la revolució (1959), Cuba ha viscut sota una economia comunista, planificada i impulsada per l’Estat, que parteix de la base de la socialització dels bens fonamentals de la producció i distribució equitativa de totes les riqueses de la societat.
Durant els primers anys després de la Revolució, es van fer importantíssimes i necessàries reformes per establir les bases d’una economia comunista: reforma agrària, reforma de l’urbanisme, nacionalització de les empreses, establiment de plans industrials, planificació de l’educació i serveis socials integrals (incloent les àrees rurals), etc. Moltes d’aquestes reformes van ser un revulsiu pel desenvolupament social de Cuba i van millorar les condicions de vida de la gran majoria de cubans. Aquest van, ser per molts cubans i per bona part del món que sentia atracció per l’alternativa socialista,  temps d’il·lusió i esperança. Però al mateix temps, tal i com reconeix el propi Che (en el seu llibre, Retos de la transformación socialista en Cuba (1961-1965)), els primers anys amb aquestes reformes, van ser complicats i van comportar certa improvisació. Fàcil de comprendre, havien de passar de les “trinxeres” al govern i canviar el règim econòmic del capitalisme al comunisme (passant per la “transició socialista” que havia descrit Marx), tot creant una nova “consciencia” de l’ésser comunista.
Des del 1959, la societat cubana les ha vist de tots colors fins arribar al dia d’avui. Però, l’educació, la sanitat i alguns dels serveis socials, sempre han estat a l’abast de tothom, el que ha fet de la Cuba actual, un país amb poca desigualtat social, un país amb poca misèria (en cap de les ciutats, veus gran quantitat de rodamóns,) amb moltes escoles i centres mèdics i serveis socials bàsics (com per exemple, menjadors obrers). Emociona, veure molts cartells animant a les famílies a educar als seus fills. Sorprèn veure, el gran volum d’universitaris (tots els joves que vam conèixer tenien una carrera) però al mateix temps, et desconcerta la poca capacitat per aprofitar el talent, gairebé cap universitari treballa del que ha treballat, (ex: un economista, treballant de maquinista, un publicista treballant de professor de submarinisme, etc.).
Actualment, la majoria de treballs i mitjans de producció son propietat de l’Estat i els seus treballadors son al que podríem anomenar “funcionaris”. No obstant, des de l’arribada de Raúl Castro com a President de Cuba (2008), l’economia s’ha començat a obrir i allunyar de l’economia planificada que tants esforços hi havia dedicat Fidel, Che, entre altres.
No obstant, durant el viatge, he detectat dos importants limitacions / riscos:
  • L’existència de dues monedes, amb valors diferents que fomenta una societat injusta i desigual. A Cuba, hi ha la moneda nacional (CUP) i la moneda pels turistes (CUC). El CUC és la moneda forta (1 CUC equival a 25 CUPs). Tots els treballadors estatals cobren uns sous molt baixos amb CUPs i totes les persones que treballen amb negocis vinculats amb turistes cobren amb CUCs. La diferència de l’equivalència entre les dues monedes comporta que el poder adquisitiu dels treballadors públics sigui molt baix. Per posar un exemple real, un metge cobra al mes el que equival a 30-40 CUCs i una persona que llogui una habitació a un turista 5 dies en un mes fa 125 CUCs. Aquesta diferencia social, té diferents impactes greus per l’economia cubana: augmenta la desigualtat social, empobreix els treballadors de l’estat i augmenta el mercat negre. Per tant, una de les grans reformes que hauria de fer el Govern Cuba, és assimilar el valor de les dos monedes, quedant-se només en una i, posteriorment, apujar els sous dels treballadors públics.


  •  La manca de proactivitat i orientació al ciutadà/client de la majoria dels treballadors públics. Che en el seu llibre ja instituïa que ens els països comunistes, que un factor clau per augmentar la producció era estimular la consciència política per tot el país. El país havia d’entendre el “canvi de xip” que comportava la Revolució, el treball s’havia de convertir en una cosa agradable, amb un sacrifici que feia el/la treballador/a per poder augmentar el benestar del conjunt de la societat. Veient els resultats d’avui en dia, 57 anys després de la revolució, m’atreveixo a dir que aquesta consciència política comunista ha fracassat. La gran majoria de treballadors/es estatals que vam conèixer (no tots), aplicaven la “llei del mínim esforç” i a més, si podien, t’intentaven fer alguna “martingala” per poder treure un benefici “brut” per ells. Trobar-te llargues cues al supermercat o a qualsevol oficina pública és una cosa habitual a Cuba, i no perquè no tinguin suficient personal, sinó perquè estan “descansando” o tenen altres prioritats (qüestionables des del punt de vista d’orientació al client).

Cuba, un país vivint més del passat que el propi present

La història dels darrers 200 anys està present en el dia a dia dels cubans. Tant en els morals a moltes parets de pobles i ciutats cubanes com en els diaris oficials, com Granma i Juventut Revelde,  (editats pel Partit Comunista) i en la televisió abunden les referències en contra del colonialisme i imperialisme, i a favor la lluita per la independència contra els espanyols i, en especial, la Revolució Cubana.
A més, totes les ciutats grans tenen un Museu de la Revolució, on s’expliquen i il·lustren com es va aconseguir derrotar al corrupte govern dirigit per Baptista (1959) i els primers anys de la Revolució i, una Plaça de la Revolució.
No obstant, un dels aspectes que més m’ha sobtat és que no hi ha excessiva propaganda i personalisme cap a la figura de Fidel o Raúl Castro, sinó que les estàtues més comunes son dels “herois” de la revolució cubana (especialment, Che i Camilo) i José Martí, el pare intel·lectual de la independència cubana.
Per part del Partit Comunista, hi ha una manca de nous referents, que generin il·lusió i que engresquin el poble. La paraula "oposició" al règim és inexistent degut a pràctiques poc democràtiques el passat i del present.  Mentrestant, la població i les ciutats viuen acorades en els referents del passat.




Cuba, un país en que es troba en moment històric.

Durant el nostre viatge vam poder presenciar dos moments de certa rellevància pel país: l’obertura de l’ambaixada dels USA a l’Habana i el 89è aniversari del  comandante en Jefe, Fidel Castro.
Des de fa mesos, unes de les principals notícies, son el restabliment de contactes diplomàtics entre aquest dos “enemics històrics” (USA i Cuba). L’obertura de l’ambaixada dels USA a l’Habana i la visita de John Kerry va suposar el darrer pas d’aquesta política. Tots els mitjans de comunicació cubans van fer una programació especial per a tractar aquesta qüestió. Des dels mitjans, s’emfatitzava que Cuba que aquesta nova relació amb els USA no implicaria, en cap moment, un canvi en el sentit de la seva política econòmica, ni afectaria a la sobirania absoluta que ha adquirit cubà d’ençà de la Revolució Cubana. Els representants cubans també van deixar clares quines son les dues condicions essencials per a poder seguir avançant en l’establiment de les relacions diplomàtiques: l’aixecament del bloqueig econòmic que els USA tenen sobre l’Illa i el retorn del territori “ocupat” en la base naval de Guantánamo. El dia va transcórrer amb tranquil·litat per tota Cuba, no hi va haver ni manifestacions de la població ni a favor, ni en contra. Això sí, amb tots els cubans que hem parlat, estan a favor d’aquestes noves relacions i estan contents d’establir aquestes relacions i esperen que això els pugui portar un bri d’esperança per aconseguir un revulsiu econòmic pel país.
“Curiosament”, el dia abans de l’obertura de l’ambaixada americana, tota Cuba es va preparar per a celebrar el 89è aniversari de Fidel. L’aniversari va ser anunciat per la microfonia de tots els pobles. Molts pobles van preparar actes especials per a celebrar-ho (i fins i tot, en algunes places, donaven pastissos gratis). El govern cubà va aprofitar tal festa per convidar a Evo Morales (president de Bolvia) i Nicolas Maduro (president de Venezuela) a celebrar el dia amb Fidel. Junts van tirar fotos i van enunciar l’avenç de les forces socialistes davant dels “imperialistes”. El dia següent (dia de l’obertura), tots els diaris parlaven de la trobada entre els 3 dirigents i el “bon estat” de les relacions.




Curiós tot plegat, oi? Jo diria, curiós i sobretot, molt joc “polític”. Tot plegat, em recorda a un context gatopardià “canviem-ho tot perquè res no canviï” i afegiria, però podem tenir relacions econòmiques, la qual cosa és necessària per ambdós Cuba i USA.



Cuba, el wi-fi ha estat la gran innovació social dels darrers anys

Durant molts anys, el lleure pels cubans ha estat gaudir i ballar amb la música que sona a molts bars, cases, sales de ball cubanes, beure ron (ja sigui, CubaLibres, Mojitos o Daiquiris) i jugar al carrer o a la platja. La musicalitat dels carrers cubans és una de les coses que més m’ha seduït de la Cuba actual.

Però, des de fa uns mesos, la vida social ha canviat significativament, i el canvi s’explica per la instal·lació de connexió inalambrica (wi-fi) en algunes places de les grans ciutats (Habana, Trinidad, Santa Clara, etc.). Les places que fins ara eren pocs transcorregudes, s’han convertit en places agitades on tots els cubans van amb el mòbil a la mà, intentant captar el wifi per a conectar-se a les xarxes socials, parlar amb la família o llegir temes d’interès. Impressiona veure la “iaia”, la “mama”, el “papa” i alguns “germans” veient, a través de l’Skype, per primera vegada el rostre una persona de la seva família que viu fora de Cuba. Això era impossible fins ara per la majoria de cubans, ja que pocs d’ells tenen ordinadors i gairebé ningú tenia accés a internet. Impressiona i emociona.



L’introducció del wifi ha canviat i estic segura que impactarà molt la vida i els hàbits dels cubans, on segur que més d’un aprofitarà l’opció per poder donar “lliurament” la seva opinió del govern cubà.


Reflexió final i personal
Ara sí, ja estic a casa i mentre sona musica de Buena Vista Social Club de fons, aprofito aquest text per acomiadar-me de Cuba. Em sento molt afortunada d’haver pogut visitar aquest país i haig de reconèixer que m’ha tocat la fibra (o conciencia, com deia l’Ernesto Guevara) política i torno amb més ganes d’esforçar-me, d’aportar el meu granet de sorra per contribuir a corregir les fortes injustícies que ens envolten (crisi migratòria, Grèxit i la possibilitat d’un pacte pan-europeu contra l’austeritat, atur, igualtat, reconeixement dels pobles i nacions que s’audoterminin, etc.). Torno pensant que és necessari que Europea alci la bandera d’una socialdemocràcia i democràcia real. Així doncs, m’acomiado de tu, estimada Cuba, afirmant amb tota la meva força: HASTA LA VICTORIA, SIEMPRE!




dilluns, 25 de maig del 2015

Afavorir LA GOVERNABILITAT de les ESQUERRES: Objectiu post #24maig

Observant els resultats de les eleccions municipals del 24 de maig del 2015, queda evident que repte que tenim endavant és afavorir la governabilitat de les esquerres.


En la majoria de municipis i CCAA queda evident que els ciutadans i ciutadanes hem votar un gir a l’esquerra i hem aconseguit que la dreta hagi perdut la majoria absoluta. Això, des del punt de vista progressista, és un gran resultat. Enhorabona!

No obstant, la fragmentació de les forces progressistes pot condicionar que aquest gir a l’esquerra que demanen la ciutadania es quedi en tan sols una utopia, en un projecte que no esdevingui realitat.  A les nostres mans està que iniciem un nou canvi de cicle. Ara és el moment en el que les forces d’esquerres hem d’estar a l’alçada de la situació, superar les barreres partidistes que ens separen i treballar per aconseguir governs d’esquerres, transparents, participatius i innovadors,  construïts de baix a dalt.

Per això, ens animo a tots/es a teixir sinèrgies i a ser generosos/es, valents/es i afavorir la governabilitat de les esquerres. Compteu a mi per teixir sinèrgies entre totes les forces d’esquerres. 

Bon inici de les negociacions i benvinguts siguin els pactes!