El continent dels vells Estats-Nació sembla tornar a emergir. Partits
nacionalistes, anti-imigració i
anti-europeus van en augment. Es pot dir que els malsons del passat tornen a
despertar-se i mentrestant, les institucions europees, liderades per uns Estats
Membres que no tenen un projecte comú, es converteixen en insuficients per
superar els reptes actuals. Fins i tot, és mostren inhumanes i passives davant
l’arribada de refugiats que fugen de la guerra amb el somni d’arribar a la
terra de l’esperança: Europa. Cal un (nova) Europa, més democràtica, més
humana, més social i, inevitablement, més federal.
Divendres 11 de març vaig assitir a un col·loqui organitzat pel
Federalistes d’Esquerres a Barcelona en el que participaven com a ponents Paolo
Vacca, Secretari General de la Union of
European Federalists (UEF), Maria Camps, presidenta del Comitè Català de
l’ACNUR i Alfonso López Borgoñoz, expresident de la Secció Espanyola d’Amnistia
Internacional. Allà van sorgir reflexions i iniciatives que m’agradaria
detallar a continuació:
El debat sobre l’arribada dels refugiats a Europa ha
estat dominat per un discurs negatiu i molt nacionalista, en el qual
s’argumenta que l’entrada de refugiats és incontrolable i té una dimensió
impossible de gestionar. És cert això, però?
El milió de refugiats que han arribat a la UE
durant l’any 2015[1]
representa un 0,2% de la població de l’Europa dels 28. Aquesta xifra és totalment gestionable si es
reparteix entre els 28 Estats que a dia d’avui conformen la Unió.
No obstant, s’ha de tenir en compte que la
migració a Europa ha estat, és i serà un fenomen estructural, ja que al voltant
de la Unió Europea existeixen molts Estats fallits. Per tant, la resposta
europea al repte de la immigració ha de preveure accions a curt, mig i llarg
termini.
- Què ha fet Europa fins ara?
A dia d’avui s’ha fet més que evident que les
institucions europees han estat incapaces de donar una resposta conjunta i
col·lectiva al repte de la immigració. En lloc de pensar en un projecte d’una
Europa en comú, l’actual “Europa xoca amb l’egoisme dels seus Estats Membres”,
com va afirmar durant el col·loqui Maria Camps.
Aquesta manca de consens, ha comportat que la
resposta a la gestió dels refugiats hagi vingut especialment dels diferents
Estats Membres, la majoria dels quals han proposat solucions arcaiques
(construcció de murs i barreres, restablir fronteres nacionals, desmuntar Schengen, etc.) que no ajuden a resoldre
la crisi.
Per acabar d’agreujar el problema, aquesta darrera
setmana el Consell Europeu ha decidit actuar, però ho ha fet en contra d’un
dels valors fonamentals de la Unió (respecte als drets humans). L’esborrany del
pacte amb Turquia permet les deportacions massives de refugiats de la UE a
Turquia, i estableix que s’externalitzi a Ankara la gestió de les polítiques
europees d’asil. No hi ha dubte que aquest possible tracte amb Turquia és
contrari a la Convenció de Ginebra i altres tractats europeus. Cal
aturar-lo.
- Europa podria actuar d’una altra manera?
Davant d’un problema transnacional i molt complex, “la solució no pot ser únicament nacional”, com apuntava Pablo
Faura, president de la Unió de Europeistes i Federalistes d’Espanya. Les
solucions han de ser col·lectives, buscant la coordinació i cohesió de tots els
Estats Membres (o, com a mínim, dels de l’Euro zona). Des d’una òptica europea
federal, Paolo Vacca presentava diferents iniciatives per millorar la situació
actual. Penso que té sentit agrupar-les en funció de si són a curt i llarg
termini.
A curt termini i de manera urgent, la UE hauria de definir una única política comuna i oberta
d’asil, gestionada per les institucions europees i que defineixi una
ruta legal i clara per l’ingrés dels sol·licitats d’asil. En paral·lel, hauria
de posar en marxa dos accions addicionals: definir i dotar econòmicament una
política de gestió comuna de les fronteres exteriors i reubicar els refugiats
entre els diferents Estats Membres.
A mig i llarg termini, la UE hauria de posar en
marxa dues accions. D’una banda ajudar a l'estabilització econòmica i política
dels països que estan en fallida al voltant d’Europa. De l’altra, definir i
implementar plans integració compartits
per facilitar la integració dels immigrants en les societats locals. Aquí
iniciatives com la “Xarxa de Ciutats Refugi” liderada per l’Ajuntament de Barcelona seran més que
necessàries.
És obvi i evident que la resposta de les institucions europees és
insuficient sobretot quan es tracta de solucionar crisis complexes (austeritat,
refugiats, invasió de Krimea, etc.). No
obstant, seria injust no reconèixer que
la integració europea ha tingut els seus beneficis (pau, la mobilitat, estabilitat). Des de fa massa
temps, però, sembla que la integració europea s’hagi aturat i el somni d’una
Europa solidaria i comuna s’hagi difuminat. La crisi dels refugiats no és una
crisi qualsevol. És una gran emergència humanitària, davant de la qual
ni Europa ni els europeus podem restar passius.
Com deia Robert Schuman (1950) “Europe
will not be made all at once, or according to a single plan. It will be built
through concrete achievements which first create a de facto solidarity”. Tenim una oportunitat perquè d’aquesta crisi en sorgeixi una nova Europa,
la qual recordi els seus valors inicials
i es converteixi en la Unió que molts estem esperant: un agent polític i
cohesionat a escala internacional, on la solidaritat, els drets socials i
humans siguin la primera prioritat. En resum, una Europa Federal. Està a les
nostres mans treballar per una UE que doni unes respostes, com a mínim,
suficients. Sobretot pels refugiats.
