Cuba, un país que no et deixa indiferent

L’Havana – Barcelona, Agost de 2015

Després d’unes setmanes a Cuba, arriba el moment de tornar Catalunya. Abans de fer-ho, vull deixar escrites unes notes sobre el que he après i reflexionat a Cuba, un país que no et deixa indiferent.

Viatjar a Cuba era un d’aquells somnis que tenia des dels primers anys de joventut, ara que el viatge s’acaba sento que aquestes vacances m’han fet remoure la consciència política. Aquest no ha estat un viatge “turístic típic”, sinó que volíem conèixer la Cuba més real possible i per això hem dormit en cases de famílies cubanes, hem viatjat sempre amb transport públic i hem aprofitat cada oportunitat que ens ha brindat la sort per conversar tranquil·lament amb els/les cubanes. Hi havia moments, que em sentia com una exploradora sociològica del s. XIX, que es dedicaven a viatjar per explorar com es comportaven els éssers socials. Durant aquests dies, hem viatjat des de l’Havana a Varadero, passant per municipis rurals com Playa Girón, per municipis històrics i turístics com Trinidad, ciutats on la Revolució va arrelar amb força (Santa Clara) i fent excursionisme per Soroa, Valle de los Ingenios i Playa Ancón.

A continuació, escriure alguns textos que he anat escrivint al llarg del viatge. 

Cuba, un país pobre però sense misèria, tot i que amb una desigualtat creixent.

D’ençà al triomf de la revolució (1959), Cuba ha viscut sota una economia comunista, planificada i impulsada per l’Estat, que parteix de la base de la socialització dels bens fonamentals de la producció i distribució equitativa de totes les riqueses de la societat.

Durant els primers anys després de la Revolució, es van fer importantíssimes i necessàries reformes per establir les bases d’una economia comunista: reforma agrària, reforma de l’urbanisme, nacionalització de les empreses, establiment de plans industrials, planificació de l’educació i serveis socials integrals (incloent les àrees rurals), etc. Moltes d’aquestes reformes van ser un revulsiu pel desenvolupament social de Cuba i van millorar les condicions de vida de la gran majoria de cubans. Aquest van, ser per molts cubans i per bona part del món que sentia atracció per l’alternativa socialista,  temps d’il·lusió i esperança. Però al mateix temps, tal i com reconeix el propi Che (en el seu llibre, Retos de la transformación socialista en Cuba (1961-1965)), els primers anys amb aquestes reformes, van ser complicats i van comportar certa improvisació. Fàcil de comprendre, havien de passar de les “trinxeres” al govern i canviar el règim econòmic del capitalisme al comunisme (passant per la “transició socialista” que havia descrit Marx), tot creant una nova “consciencia” de l’ésser comunista.

Des del 1959, la societat cubana les ha vist de tots colors fins arribar al dia d’avui. Però, l’educació, la sanitat i alguns dels serveis socials, sempre han estat a l’abast de tothom, el que ha fet de la Cuba actual, un país amb poca desigualtat social, un país amb poca misèria (en cap de les ciutats, veus gran quantitat de rodamóns,) amb moltes escoles i centres mèdics i serveis socials bàsics (com per exemple, menjadors obrers). Emociona, veure molts cartells animant a les famílies a educar als seus fills. Sorprèn veure, el gran volum d’universitaris (tots els joves que vam conèixer tenien una carrera) però al mateix temps, et desconcerta la poca capacitat per aprofitar el talent, gairebé cap universitari treballa del que ha treballat, (ex: un economista, treballant de maquinista, un publicista treballant de professor de submarinisme, etc.).

Actualment, la majoria de treballs i mitjans de producció son propietat de l’Estat i els seus treballadors son al que podríem anomenar “funcionaris”. No obstant, des de l’arribada de Raúl Castro com a President de Cuba (2008), l’economia s’ha començat a obrir i allunyar de l’economia planificada que tants esforços hi havia dedicat Fidel, Che, entre altres.

No obstant, durant el viatge, he detectat dos importants limitacions / riscos:

• L’existència de dues monedes, amb valors diferents que fomenta una societat injusta i desigual. A Cuba, hi ha la moneda nacional (CUP) i la moneda pels turistes (CUC). El CUC és la moneda forta (1 CUC equival a 25 CUPs). Tots els treballadors estatals cobren uns sous molt baixos amb CUPs i totes les persones que treballen amb negocis vinculats amb turistes cobren amb CUCs. La diferència de l’equivalència entre les dues monedes comporta que el poder adquisitiu dels treballadors públics sigui molt baix. Per posar un exemple real, un metge cobra al mes el que equival a 30-40 CUCs i una persona que llogui una habitació a un turista 5 dies en un mes fa 125 CUCs. Aquesta diferencia social, té diferents impactes greus per l’economia cubana: augmenta la desigualtat social, empobreix els treballadors de l’estat i augmenta el mercat negre. Per tant, una de les grans reformes que hauria de fer el Govern Cuba, és assimilar el valor de les dos monedes, quedant-se només en una i, posteriorment, apujar els sous dels treballadors públics.

•  La manca de proactivitat i orientació al ciutadà/client de la majoria dels treballadors públics. Che en el seu llibre ja instituïa que ens els països comunistes, que un factor clau per augmentar la producció era estimular la consciència política per tot el país. El país havia d’entendre el “canvi de xip” que comportava la Revolució, el treball s’havia de convertir en una cosa agradable, amb un sacrifici que feia el/la treballador/a per poder augmentar el benestar del conjunt de la societat. Veient els resultats d’avui en dia, 57 anys després de la revolució, m’atreveixo a dir que aquesta consciència política comunista ha fracassat. La gran majoria de treballadors/es estatals que vam conèixer (no tots), aplicaven la “llei del mínim esforç” i a més, si podien, t’intentaven fer alguna “martingala” per poder treure un benefici “brut” per ells. Trobar-te llargues cues al supermercat o a qualsevol oficina pública és una cosa habitual a Cuba, i no perquè no tinguin suficient personal, sinó perquè estan “descansando” o tenen altres prioritats (qüestionables des del punt de vista d’orientació al client).

Cuba, un país vivint més del passat que el propi present

La història dels darrers 200 anys està present en el dia a dia dels cubans. Tant en els morals a moltes parets de pobles i ciutats cubanes com en els diaris oficials, com Granma i Juventut Revelde,  (editats pel Partit Comunista) i en la televisió abunden les referències en contra del colonialisme i imperialisme, i a favor la lluita per la independència contra els espanyols i, en especial, la Revolució Cubana.
A més, totes les ciutats grans tenen un Museu de la Revolució, on s’expliquen i il·lustren com es va aconseguir derrotar al corrupte govern dirigit per Baptista (1959) i els primers anys de la Revolució i, una Plaça de la Revolució.

No obstant, un dels aspectes que més m’ha sobtat és que no hi ha excessiva propaganda i personalisme cap a la figura de Fidel o Raúl Castro, sinó que les estàtues més comunes son dels “herois” de la revolució cubana (especialment, Che i Camilo) i José Martí, el pare intel·lectual de la independència cubana.

Per part del Partit Comunista, hi ha una manca de nous referents, que generin il·lusió i que engresquin el poble. La paraula "oposició" al règim és inexistent degut a pràctiques poc democràtiques el passat i del present.  Mentrestant, la població i les ciutats viuen acorades en els referents del passat.

Cuba, un país en que es troba en moment històric.

Durant el nostre viatge vam poder presenciar dos moments de certa rellevància pel país: l’obertura de l’ambaixada dels USA a l’Habana i el 89è aniversari del  comandante en Jefe, Fidel Castro.

Des de fa mesos, unes de les principals notícies, son el restabliment de contactes diplomàtics entre aquest dos “enemics històrics” (USA i Cuba). L’obertura de l’ambaixada dels USA a l’Habana i la visita de John Kerry va suposar el darrer pas d’aquesta política. Tots els mitjans de comunicació cubans van fer una programació especial per a tractar aquesta qüestió. Des dels mitjans, s’emfatitzava que Cuba que aquesta nova relació amb els USA no implicaria, en cap moment, un canvi en el sentit de la seva política econòmica, ni afectaria a la sobirania absoluta que ha adquirit cubà d’ençà de la Revolució Cubana. Els representants cubans també van deixar clares quines son les dues condicions essencials per a poder seguir avançant en l’establiment de les relacions diplomàtiques: l’aixecament del bloqueig econòmic que els USA tenen sobre l’Illa i el retorn del territori “ocupat” en la base naval de Guantánamo. El dia va transcórrer amb tranquil·litat per tota Cuba, no hi va haver ni manifestacions de la població ni a favor, ni en contra. Això sí, amb tots els cubans que hem parlat, estan a favor d’aquestes noves relacions i estan contents d’establir aquestes relacions i esperen que això els pugui portar un bri d’esperança per aconseguir un revulsiu econòmic pel país.

“Curiosament”, el dia abans de l’obertura de l’ambaixada americana, tota Cuba es va preparar per a celebrar el 89è aniversari de Fidel. L’aniversari va ser anunciat per la microfonia de tots els pobles. Molts pobles van preparar actes especials per a celebrar-ho (i fins i tot, en algunes places, donaven pastissos gratis). El govern cubà va aprofitar tal festa per convidar a Evo Morales (president de Bolvia) i Nicolas Maduro (president de Venezuela) a celebrar el dia amb Fidel. Junts van tirar fotos i van enunciar l’avenç de les forces socialistes davant dels “imperialistes”. El dia següent (dia de l’obertura), tots els diaris parlaven de la trobada entre els 3 dirigents i el “bon estat” de les relacions.

Curiós tot plegat, oi? Jo diria, curiós i sobretot, molt joc “polític”. Tot plegat, em recorda a un context gatopardià “canviem-ho tot perquè res no canviï” i afegiria, però podem tenir relacions econòmiques, la qual cosa és necessària per ambdós Cuba i USA.

Cuba, el wi-fi ha estat la gran innovació social dels darrers anys

Durant molts anys, el lleure pels cubans ha estat gaudir i ballar amb la música que sona a molts bars, cases, sales de ball cubanes, beure ron (ja sigui, CubaLibres, Mojitos o Daiquiris) i jugar al carrer o a la platja. La musicalitat dels carrers cubans és una de les coses que més m’ha seduït de la Cuba actual.

Però, des de fa uns mesos, la vida social ha canviat significativament, i el canvi s’explica per la instal·lació de connexió inalambrica (wi-fi) en algunes places de les grans ciutats (Habana, Trinidad, Santa Clara, etc.). Les places que fins ara eren pocs transcorregudes, s’han convertit en places agitades on tots els cubans van amb el mòbil a la mà, intentant captar el wifi per a conectar-se a les xarxes socials, parlar amb la família o llegir temes d’interès. Impressiona veure la “iaia”, la “mama”, el “papa” i alguns “germans” veient, a través de l’Skype, per primera vegada el rostre una persona de la seva família que viu fora de Cuba. Això era impossible fins ara per la majoria de cubans, ja que pocs d’ells tenen ordinadors i gairebé ningú tenia accés a internet. Impressiona i emociona.

L’introducció del wifi ha canviat i estic segura que impactarà molt la vida i els hàbits dels cubans, on segur que més d’un aprofitarà l’opció per poder donar “lliurament” la seva opinió del govern cubà.

Reflexió final i personal

Ara sí, ja estic a casa i mentre sona musica de Buena Vista Social Club de fons, aprofito aquest text per acomiadar-me de Cuba. Em sento molt afortunada d’haver pogut visitar aquest país i haig de reconèixer que m’ha tocat la fibra (o conciencia, com deia l’Ernesto Guevara) política i torno amb més ganes d’esforçar-me, d’aportar el meu granet de sorra per contribuir a corregir les fortes injustícies que ens envolten (crisi migratòria, Grèxit i la possibilitat d’un pacte pan-europeu contra l’austeritat, atur, igualtat, reconeixement dels pobles i nacions que s’audoterminin, etc.). Torno pensant que és necessari que Europea alci la bandera d’una socialdemocràcia i democràcia real. Així doncs, m’acomiado de tu, estimada Cuba, afirmant amb tota la meva força: HASTA LA VICTORIA, SIEMPRE!