La Xarxa d'Entitats Europeístes de Catalunya (XEEC)

"A vegades penso que la UE és irrefundable però debats com el de la XEEC d'ahir mostren que hi ha persones amb idees i energia per emprendre aquest repte".

Ahir la Xarxa d'Entitats Europeistes de Catalunya (XEEC) va organitzar el seu primer debat ciutadà per debatre sobre les pors i oportunitats respecte el projecte Europeu. El debat va sobrepassar totes les expectatives i ha estat un primer pas molt important per la XEEC. Anoto les característiques més significatives des del meu punt de vista.

- Era un debat co-organitzat per 7 entitats europeistes que treballen a Catalunya i que conformen la XEEC (Associació Internacional d'Antics Funcionaris de la Unió Europea, Consell Català del Moviment Europeu, Fundació Catalunya Europa, Horitzó Europa / Union of European Federalists Catalonia (HE), JEF-Catalunya (JEF-Catalunya), la Lliga Europea de Cooperació Econòmica i Associació d'ex-alumnes de Cursos sobre la Unió Europea. Fer possible que 7 entitats es posin d'acord en unir esforços per co-organitzar un acte ja és tot un mèrit. Enhorabona a totes i tots els que ho heu fet possible (des de les primeres converses al Novembre). Com diu la dita, "La Unió fa la força". De moment som 7 entitats però crec que ahir ja vam trobar altres entitats que volen sumar-hi

- Un públic molt divers. El públic del debat incloïa dones (poques!) i homes de 15 a 70 anys. Crec que aquest punt multi-generacional va ser clau per enriquir el debat. Molt dels participants eren activistes d’alguna entitat europeista de Catalunya, tot i que també cal remarcar la presencia de representants de partits polítics (ICV, ERC i Unió) i dels alumnes d’una escola de secundària.

. Un públic molt engrescat. Tot i que la majoria del públic era crític amb les polítiques i el rumb de la UE actual i de molts dels seus Estats Membres, van haver-hi moltíssimes intervencions (gairebé tothom va dir la seva). La majoria coincidíem que l’articulació d’un projecte polític i federal europeu molt més democràtic és necessari i és garantia de millor benestar per la ciutadania de Catalunya. Queda clar que hi ha ganes de treballar per impulsar aquesta “revolució europea”. La qüestió tal i com proposava un dels participants és “Com ho fem?”. Em quedo amb la resposta de dos altres companys “activeu-nos i polititzeu-nos per Europa” i “demostrem els partits catalans que cal pendre’s Europa amb serietat i que cal democratitzar-la”.

Un gran referent polític: Josep Junqué

Ahir al vespre el Ple de l'Ajuntament de Torrelles de Foix va homenatjar a Josep Junqué, pels seus 25 anys de servei al poble com a regidor. Moltes felicitats pare!

Tot i que l’homenatge el va agafar en sorpresa va fer un discurs que em va encantar: senzill, reflexiu i emotiu. En senyalaré les parts més rellevants al meu parer. Va parlar de la importància de la política municipal per a millor la nostra vida quotidiana (servei de residus, d’aigua potable, llars d’infants, etc.). La política municipal és la més petita en pressupost però una de les que causa major impacte en les persones. Es va emocionar pensant en com havia canviat Torrelles en els darrers 25 anys i deia que se’n sentia co-particip del canvi, conjuntament amb els seus companys de partit i la resta de regidors que han format part del consistori. Ens explicava que l’ofici de “polític de poble” és molt sacrificat, que en qualsevol moment et pot trucar un veí/veïna perquè li solucionis un problema i que això implica molts sacrificis del temps familiar i que el tema de conversa a casa sigui política 24h. Per ell, afirmava que ha valgut la pena perquè sempre li ha gaudit treballant pel seu poble. Acabava les seves paraules d’agraïment, explicant que si tens il•lusió en millorar el teu poble, la política municipal és el millor mecanisme de transformació que ell coneix.

Moltes gràcies papa per ensenyar-me a estimar la política, per a fer la feina ben feta, per ser empàtic amb tothom i amb totes les situacions i per transmetre’m la teva il•lusió, ganes i capacitat d’implicació per (intentar) millorar el dia a dia dels veïns/veïnes. Enhorabona per estar 25 anys compromès desinteressadament a treballar pel poble!! Per mi i per a molts, ets un referent a seguir!

Una Europa insuficient, sobretot pels refugiats

El continent dels vells Estats-Nació sembla tornar a emergir. Partits nacionalistes, anti-imigració  i anti-europeus van en augment. Es pot dir que els malsons del passat tornen a despertar-se i mentrestant, les institucions europees, liderades per uns Estats Membres que no tenen un projecte comú, es converteixen en insuficients per superar els reptes actuals. Fins i tot, és mostren inhumanes i passives davant l’arribada de refugiats que fugen de la guerra amb el somni d’arribar a la terra de l’esperança: Europa. Cal un (nova) Europa, més democràtica, més humana, més social i, inevitablement, més federal.

Divendres 11 de març vaig assitir a un col·loqui organitzat pel Federalistes d’Esquerres a Barcelona en el que participaven com a ponents Paolo Vacca, Secretari General de la Union of European Federalists (UEF), Maria Camps, presidenta del Comitè Català de l’ACNUR i Alfonso López Borgoñoz, expresident de la Secció Espanyola d’Amnistia Internacional. Allà van sorgir reflexions i iniciatives que m’agradaria detallar a continuació:

·       És gestionable el nombre de refugiats?

El debat sobre l’arribada dels refugiats a Europa ha estat dominat per un discurs negatiu i molt nacionalista, en el qual s’argumenta que l’entrada de refugiats és incontrolable i té una dimensió impossible de gestionar. És cert això, però?

El milió de refugiats que han arribat a la UE durant l’any 2015[1] representa un 0,2% de la població de l’Europa dels 28.  Aquesta xifra és totalment gestionable si es reparteix entre els 28 Estats que a dia d’avui conformen la Unió.

No obstant, s’ha de tenir en compte que la migració a Europa ha estat, és i serà un fenomen estructural, ja que al voltant de la Unió Europea existeixen molts Estats fallits. Per tant, la resposta europea al repte de la immigració ha de preveure accions a curt, mig i llarg termini. 

• Què ha fet Europa fins ara?

A dia d’avui s’ha fet més que evident que les institucions europees han estat incapaces de donar una resposta conjunta i col·lectiva al repte de la immigració. En lloc de pensar en un projecte d’una Europa en comú, l’actual “Europa xoca amb l’egoisme dels seus Estats Membres”, com va afirmar durant el col·loqui Maria Camps.

Aquesta manca de consens, ha comportat que la resposta a la gestió dels refugiats hagi vingut especialment dels diferents Estats Membres, la majoria dels quals han proposat solucions arcaiques (construcció de murs i barreres, restablir fronteres nacionals, desmuntar Schengen, etc.) que no ajuden a resoldre la crisi.

Per acabar d’agreujar el problema, aquesta darrera setmana el Consell Europeu ha decidit actuar, però ho ha fet en contra d’un dels valors fonamentals de la Unió (respecte als drets humans). L’esborrany del pacte amb Turquia permet les deportacions massives de refugiats de la UE a Turquia, i estableix que s’externalitzi a Ankara la gestió de les polítiques europees d’asil. No hi ha dubte que aquest possible tracte amb Turquia és contrari a la Convenció de Ginebra i altres tractats europeus. Cal aturar-lo. 

•          Europa podria actuar d’una altra manera?

Davant d’un problema transnacional i molt complex, “la solució no pot ser únicament nacional”, com apuntava Pablo Faura, president de la Unió de Europeistes i Federalistes d’Espanya. Les solucions han de ser col·lectives, buscant la coordinació i cohesió de tots els Estats Membres (o, com a mínim, dels de l’Euro zona). Des d’una òptica europea federal, Paolo Vacca presentava diferents iniciatives per millorar la situació actual. Penso que té sentit agrupar-les en funció de si són a curt i llarg termini.

A curt termini i de manera urgent,  la UE hauria de definir una única política comuna i oberta d’asil, gestionada per les institucions europees i que defineixi una ruta legal i clara per l’ingrés dels sol·licitats d’asil. En paral·lel, hauria de posar en marxa dos accions addicionals: definir i dotar econòmicament una política de gestió comuna de les fronteres exteriors i reubicar els refugiats entre els diferents Estats Membres.

A mig i llarg termini, la UE hauria de posar en marxa dues accions. D’una banda ajudar a l'estabilització econòmica i política dels països que estan en fallida al voltant d’Europa. De l’altra, definir i implementar  plans integració compartits per facilitar la integració dels immigrants en les societats locals. Aquí iniciatives com la “Xarxa de Ciutats Refugi” liderada per  l’Ajuntament de Barcelona seran més que necessàries.

És obvi i evident que la resposta de les institucions europees és insuficient sobretot quan es tracta de solucionar crisis complexes (austeritat, refugiats, invasió de Krimea, etc.).  No obstant,  seria injust no reconèixer que la integració europea ha tingut els seus beneficis (pau,  la mobilitat, estabilitat). Des de fa massa temps, però, sembla que la integració europea s’hagi aturat i el somni d’una Europa solidaria i comuna s’hagi difuminat. La crisi dels refugiats no és una crisi qualsevol. És una gran emergència humanitària, davant de la qual ni Europa ni els europeus podem restar passius.

Com deia Robert Schuman (1950) “Europe will not be made all at once, or according to a single plan. It will be built through concrete achievements which first create a de facto solidarity”.  Tenim una oportunitat perquè  d’aquesta crisi en sorgeixi una nova Europa, la qual recordi els seus valors inicials  i es converteixi en la Unió que molts estem esperant: un agent polític i cohesionat a escala internacional, on la solidaritat, els drets socials i humans siguin la primera prioritat. En resum, una Europa Federal. Està a les nostres mans treballar per una UE que doni unes respostes, com a mínim, suficients. Sobretot pels refugiats. 

---

[1] http://www.unhcr.org/5683d0b56.html

Cuba, un país que no et deixa indiferent

L’Havana – Barcelona, Agost de 2015

Després d’unes setmanes a Cuba, arriba el moment de tornar Catalunya. Abans de fer-ho, vull deixar escrites unes notes sobre el que he après i reflexionat a Cuba, un país que no et deixa indiferent.

Viatjar a Cuba era un d’aquells somnis que tenia des dels primers anys de joventut, ara que el viatge s’acaba sento que aquestes vacances m’han fet remoure la consciència política. Aquest no ha estat un viatge “turístic típic”, sinó que volíem conèixer la Cuba més real possible i per això hem dormit en cases de famílies cubanes, hem viatjat sempre amb transport públic i hem aprofitat cada oportunitat que ens ha brindat la sort per conversar tranquil·lament amb els/les cubanes. Hi havia moments, que em sentia com una exploradora sociològica del s. XIX, que es dedicaven a viatjar per explorar com es comportaven els éssers socials. Durant aquests dies, hem viatjat des de l’Havana a Varadero, passant per municipis rurals com Playa Girón, per municipis històrics i turístics com Trinidad, ciutats on la Revolució va arrelar amb força (Santa Clara) i fent excursionisme per Soroa, Valle de los Ingenios i Playa Ancón.

A continuació, escriure alguns textos que he anat escrivint al llarg del viatge. 

Cuba, un país pobre però sense misèria, tot i que amb una desigualtat creixent.

D’ençà al triomf de la revolució (1959), Cuba ha viscut sota una economia comunista, planificada i impulsada per l’Estat, que parteix de la base de la socialització dels bens fonamentals de la producció i distribució equitativa de totes les riqueses de la societat.

Durant els primers anys després de la Revolució, es van fer importantíssimes i necessàries reformes per establir les bases d’una economia comunista: reforma agrària, reforma de l’urbanisme, nacionalització de les empreses, establiment de plans industrials, planificació de l’educació i serveis socials integrals (incloent les àrees rurals), etc. Moltes d’aquestes reformes van ser un revulsiu pel desenvolupament social de Cuba i van millorar les condicions de vida de la gran majoria de cubans. Aquest van, ser per molts cubans i per bona part del món que sentia atracció per l’alternativa socialista,  temps d’il·lusió i esperança. Però al mateix temps, tal i com reconeix el propi Che (en el seu llibre, Retos de la transformación socialista en Cuba (1961-1965)), els primers anys amb aquestes reformes, van ser complicats i van comportar certa improvisació. Fàcil de comprendre, havien de passar de les “trinxeres” al govern i canviar el règim econòmic del capitalisme al comunisme (passant per la “transició socialista” que havia descrit Marx), tot creant una nova “consciencia” de l’ésser comunista.

Des del 1959, la societat cubana les ha vist de tots colors fins arribar al dia d’avui. Però, l’educació, la sanitat i alguns dels serveis socials, sempre han estat a l’abast de tothom, el que ha fet de la Cuba actual, un país amb poca desigualtat social, un país amb poca misèria (en cap de les ciutats, veus gran quantitat de rodamóns,) amb moltes escoles i centres mèdics i serveis socials bàsics (com per exemple, menjadors obrers). Emociona, veure molts cartells animant a les famílies a educar als seus fills. Sorprèn veure, el gran volum d’universitaris (tots els joves que vam conèixer tenien una carrera) però al mateix temps, et desconcerta la poca capacitat per aprofitar el talent, gairebé cap universitari treballa del que ha treballat, (ex: un economista, treballant de maquinista, un publicista treballant de professor de submarinisme, etc.).

Actualment, la majoria de treballs i mitjans de producció son propietat de l’Estat i els seus treballadors son al que podríem anomenar “funcionaris”. No obstant, des de l’arribada de Raúl Castro com a President de Cuba (2008), l’economia s’ha començat a obrir i allunyar de l’economia planificada que tants esforços hi havia dedicat Fidel, Che, entre altres.

No obstant, durant el viatge, he detectat dos importants limitacions / riscos:

• L’existència de dues monedes, amb valors diferents que fomenta una societat injusta i desigual. A Cuba, hi ha la moneda nacional (CUP) i la moneda pels turistes (CUC). El CUC és la moneda forta (1 CUC equival a 25 CUPs). Tots els treballadors estatals cobren uns sous molt baixos amb CUPs i totes les persones que treballen amb negocis vinculats amb turistes cobren amb CUCs. La diferència de l’equivalència entre les dues monedes comporta que el poder adquisitiu dels treballadors públics sigui molt baix. Per posar un exemple real, un metge cobra al mes el que equival a 30-40 CUCs i una persona que llogui una habitació a un turista 5 dies en un mes fa 125 CUCs. Aquesta diferencia social, té diferents impactes greus per l’economia cubana: augmenta la desigualtat social, empobreix els treballadors de l’estat i augmenta el mercat negre. Per tant, una de les grans reformes que hauria de fer el Govern Cuba, és assimilar el valor de les dos monedes, quedant-se només en una i, posteriorment, apujar els sous dels treballadors públics.

•  La manca de proactivitat i orientació al ciutadà/client de la majoria dels treballadors públics. Che en el seu llibre ja instituïa que ens els països comunistes, que un factor clau per augmentar la producció era estimular la consciència política per tot el país. El país havia d’entendre el “canvi de xip” que comportava la Revolució, el treball s’havia de convertir en una cosa agradable, amb un sacrifici que feia el/la treballador/a per poder augmentar el benestar del conjunt de la societat. Veient els resultats d’avui en dia, 57 anys després de la revolució, m’atreveixo a dir que aquesta consciència política comunista ha fracassat. La gran majoria de treballadors/es estatals que vam conèixer (no tots), aplicaven la “llei del mínim esforç” i a més, si podien, t’intentaven fer alguna “martingala” per poder treure un benefici “brut” per ells. Trobar-te llargues cues al supermercat o a qualsevol oficina pública és una cosa habitual a Cuba, i no perquè no tinguin suficient personal, sinó perquè estan “descansando” o tenen altres prioritats (qüestionables des del punt de vista d’orientació al client).

Cuba, un país vivint més del passat que el propi present

La història dels darrers 200 anys està present en el dia a dia dels cubans. Tant en els morals a moltes parets de pobles i ciutats cubanes com en els diaris oficials, com Granma i Juventut Revelde,  (editats pel Partit Comunista) i en la televisió abunden les referències en contra del colonialisme i imperialisme, i a favor la lluita per la independència contra els espanyols i, en especial, la Revolució Cubana.
A més, totes les ciutats grans tenen un Museu de la Revolució, on s’expliquen i il·lustren com es va aconseguir derrotar al corrupte govern dirigit per Baptista (1959) i els primers anys de la Revolució i, una Plaça de la Revolució.

No obstant, un dels aspectes que més m’ha sobtat és que no hi ha excessiva propaganda i personalisme cap a la figura de Fidel o Raúl Castro, sinó que les estàtues més comunes son dels “herois” de la revolució cubana (especialment, Che i Camilo) i José Martí, el pare intel·lectual de la independència cubana.

Per part del Partit Comunista, hi ha una manca de nous referents, que generin il·lusió i que engresquin el poble. La paraula "oposició" al règim és inexistent degut a pràctiques poc democràtiques el passat i del present.  Mentrestant, la població i les ciutats viuen acorades en els referents del passat.

Cuba, un país en que es troba en moment històric.

Durant el nostre viatge vam poder presenciar dos moments de certa rellevància pel país: l’obertura de l’ambaixada dels USA a l’Habana i el 89è aniversari del  comandante en Jefe, Fidel Castro.

Des de fa mesos, unes de les principals notícies, son el restabliment de contactes diplomàtics entre aquest dos “enemics històrics” (USA i Cuba). L’obertura de l’ambaixada dels USA a l’Habana i la visita de John Kerry va suposar el darrer pas d’aquesta política. Tots els mitjans de comunicació cubans van fer una programació especial per a tractar aquesta qüestió. Des dels mitjans, s’emfatitzava que Cuba que aquesta nova relació amb els USA no implicaria, en cap moment, un canvi en el sentit de la seva política econòmica, ni afectaria a la sobirania absoluta que ha adquirit cubà d’ençà de la Revolució Cubana. Els representants cubans també van deixar clares quines son les dues condicions essencials per a poder seguir avançant en l’establiment de les relacions diplomàtiques: l’aixecament del bloqueig econòmic que els USA tenen sobre l’Illa i el retorn del territori “ocupat” en la base naval de Guantánamo. El dia va transcórrer amb tranquil·litat per tota Cuba, no hi va haver ni manifestacions de la població ni a favor, ni en contra. Això sí, amb tots els cubans que hem parlat, estan a favor d’aquestes noves relacions i estan contents d’establir aquestes relacions i esperen que això els pugui portar un bri d’esperança per aconseguir un revulsiu econòmic pel país.

“Curiosament”, el dia abans de l’obertura de l’ambaixada americana, tota Cuba es va preparar per a celebrar el 89è aniversari de Fidel. L’aniversari va ser anunciat per la microfonia de tots els pobles. Molts pobles van preparar actes especials per a celebrar-ho (i fins i tot, en algunes places, donaven pastissos gratis). El govern cubà va aprofitar tal festa per convidar a Evo Morales (president de Bolvia) i Nicolas Maduro (president de Venezuela) a celebrar el dia amb Fidel. Junts van tirar fotos i van enunciar l’avenç de les forces socialistes davant dels “imperialistes”. El dia següent (dia de l’obertura), tots els diaris parlaven de la trobada entre els 3 dirigents i el “bon estat” de les relacions.

Curiós tot plegat, oi? Jo diria, curiós i sobretot, molt joc “polític”. Tot plegat, em recorda a un context gatopardià “canviem-ho tot perquè res no canviï” i afegiria, però podem tenir relacions econòmiques, la qual cosa és necessària per ambdós Cuba i USA.

Cuba, el wi-fi ha estat la gran innovació social dels darrers anys

Durant molts anys, el lleure pels cubans ha estat gaudir i ballar amb la música que sona a molts bars, cases, sales de ball cubanes, beure ron (ja sigui, CubaLibres, Mojitos o Daiquiris) i jugar al carrer o a la platja. La musicalitat dels carrers cubans és una de les coses que més m’ha seduït de la Cuba actual.

Però, des de fa uns mesos, la vida social ha canviat significativament, i el canvi s’explica per la instal·lació de connexió inalambrica (wi-fi) en algunes places de les grans ciutats (Habana, Trinidad, Santa Clara, etc.). Les places que fins ara eren pocs transcorregudes, s’han convertit en places agitades on tots els cubans van amb el mòbil a la mà, intentant captar el wifi per a conectar-se a les xarxes socials, parlar amb la família o llegir temes d’interès. Impressiona veure la “iaia”, la “mama”, el “papa” i alguns “germans” veient, a través de l’Skype, per primera vegada el rostre una persona de la seva família que viu fora de Cuba. Això era impossible fins ara per la majoria de cubans, ja que pocs d’ells tenen ordinadors i gairebé ningú tenia accés a internet. Impressiona i emociona.

L’introducció del wifi ha canviat i estic segura que impactarà molt la vida i els hàbits dels cubans, on segur que més d’un aprofitarà l’opció per poder donar “lliurament” la seva opinió del govern cubà.

Reflexió final i personal

Ara sí, ja estic a casa i mentre sona musica de Buena Vista Social Club de fons, aprofito aquest text per acomiadar-me de Cuba. Em sento molt afortunada d’haver pogut visitar aquest país i haig de reconèixer que m’ha tocat la fibra (o conciencia, com deia l’Ernesto Guevara) política i torno amb més ganes d’esforçar-me, d’aportar el meu granet de sorra per contribuir a corregir les fortes injustícies que ens envolten (crisi migratòria, Grèxit i la possibilitat d’un pacte pan-europeu contra l’austeritat, atur, igualtat, reconeixement dels pobles i nacions que s’audoterminin, etc.). Torno pensant que és necessari que Europea alci la bandera d’una socialdemocràcia i democràcia real. Així doncs, m’acomiado de tu, estimada Cuba, afirmant amb tota la meva força: HASTA LA VICTORIA, SIEMPRE!

Afavorir LA GOVERNABILITAT de les ESQUERRES: Objectiu post #24maig

Observant els resultats de les eleccions municipals del 24 de maig del 2015, queda evident que repte que tenim endavant és afavorir la governabilitat de les esquerres.

En la majoria de municipis i CCAA queda evident que els ciutadans i ciutadanes hem votar un gir a l’esquerra i hem aconseguit que la dreta hagi perdut la majoria absoluta. Això, des del punt de vista progressista, és un gran resultat. Enhorabona!

No obstant, la fragmentació de les forces progressistes pot condicionar que aquest gir a l’esquerra que demanen la ciutadania es quedi en tan sols una utopia, en un projecte que no esdevingui realitat.  A les nostres mans està que iniciem un nou canvi de cicle. Ara és el moment en el que les forces d’esquerres hem d’estar a l’alçada de la situació, superar les barreres partidistes que ens separen i treballar per aconseguir governs d’esquerres, transparents, participatius i innovadors,  construïts de baix a dalt.

Per això, ens animo a tots/es a teixir sinèrgies i a ser generosos/es, valents/es i afavorir la governabilitat de les esquerres. Compteu a mi per teixir sinèrgies entre totes les forces d’esquerres. 

Bon inici de les negociacions i benvinguts siguin els pactes!

Bufen temps de canvis...

Carta de comiat als companys/es del Partit dels Socialistes de Catalunya. 

A part de ser una cançó de Beth Rodergas aquesta frase serveix per expressar el que sento respecte la meva militància al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). 

Els que em coneixeu sabeu que sóc una persona profundament d’esquerres, federalista catalana i europea i defensora de la democràcia representativa (de debò) com al millor mecanisme social per a la transformació ciutadana.

Fa 8 anys, vaig iniciar la meva militància al PSC i ho vaig fer convençuda que el Partit dels Socialistes Catalans era la millor eina per crear una societat més justa.  En aquells moments, el PSC era un partit d’esquerres, amb vocació majoritària, amb capacitat d’arribar a acords amb altres forces d’esquerres i defensor dels drets i voluntats dels ciutadans de Catalunya.

En aquests 8 anys he tingut el plaer de poder formar part de les llistes a les eleccions municipals a Vilafranca del Penedès, he format part les llistes electorals de les Corts Espanyoles i he treballat en les executives del PSC a nivell vilafranquí i del Penedès-Garraf.   En aquests anys majoria de temps m’he sentit molt orgullosa de defendre els encerts de l’obra del Govern d’Esquerres a la Generalitat (amb els Governs encapçalats pel President Maragall i pel President Montilla) i al Govern Espanyol (amb el Govern de Zapatero, especialment la primera legislatura).

No obstant, en els darrers 2 anys i mig, aquest orgull de pertinença ha anat disminuint. Cada cop m’he sentit més desencantada i distanciada en les accions i decisions que el PSC adoptava a nivell local, català, estatal i europeu. Ens hem anat convertint lluny de l’imaginari que em va animar a militar. Propostes com el suport a del pacte d’estabilitat amb CIU, la manca d’acords i sinèrgies amb altres entitats i partits d’esquerres, o mesures com el suport al projecte de Barcelona World, la implicació en trames poc ètiques i, fins i tot, corruptes (Caixa Catalunya, portes giratòries, etc.), la tolerància envers un status quo que contribueix en crear una societat cada vegada més desigual i empobrida a nivell europeu,  la manca de defensa dels drets d’una societat que vol decidir pacíficament al seu futur, etc... fan que el PSC s’allunyi de de l’imaginari que em va animar a militar-hi. En aquests darrers anys, he intentat en múltiples ocasions aportar el meu gra de sorra per canviar la direcció (política i organitzativa) del PSC i ho he fet tant seguint les vies orgàniques (formant part a les executives de l’agrupació de Vilafranca i de la Federació Alt Penedès-Garraf o col·laborant amb el Programa per les passades europees) com per vies alternatives (participant en el #Congrésdesdebaix, col·laborant a la campanya de Joan Ignasi Elena com a 1er Secretari del PSC (Desembre 2011), col·laborant amb el grup #AraPrimàries, liderat per Laia Bonet, participant en les Trobades de Nou Cicle, Avancem, Fòrum Cívic, Agrupament, etc.). No obstant, tot i l’esforç col·lectiu dedicat, els resultats de canvi obtinguts han estat insuficients en la majoria de casos.  

Sincerament, pensava que després de les europees del maig del 2014, on quedava evident que el PSC havia perdut molt bona part dels seus votants (a les municipals, autonòmiques, estatals i europees), seria possible fer un canvi radical tant a nivell ideològic com a nivell organitzatiu al PSC.  Tenia un bri d’esperança i per això vaig observar des de la distància a la celebració del Congrés del PSC i del PSOE. Però sincerament, transcorreguts uns mesos després dels respectius congressos, no veig cap canvi significatiu més enllà dels canvis lampedusiants (canviar-ho tot per a què res canvi). Per aquest motiu, em sento molt allunyada de les polítiques proposades pel PSC i de la seva manera de fer aquestes polítiques. Ja no en queda massa cosa del PSC que em va portar a fer-me militant.

Com a conseqüència, per coherència amb els meus principis, he decidit deixar les meves responsabilitats orgàniques dins de l’executiva del PSC de la Federació X i de Vilafranca així com la militància política en aquest partit.

Prenc aquesta pensada (i repensada) decisió i ho faig amb molta pena i molt emocionada, però:

• Me’n vaig sabent que encara deixo molta bona gent socialista dins del PSC, que encara creuen que poden canviar-lo i que poden aportar el seu gra de sorra en els seus projectes municipals.
• Me’n vaig amb la consciència tranquil·la perquè des de fa 3 anys he lluitat per modernitzar, democratitzar i canviar el PSC.
• Me’n vaig amb l’esperança de saber que el panorama de la política del sud d’Europa està canviant i està demanant ser més democràtica, més representativa i més  d’esquerres.
• Me’n vaig il·lusionada per què sé que hi ha altres projectes polítics i socials dins de l’espai socialista i europeista que comparteixen una manera d’entendre i de fer política similar a la meva.
• I el que és més important per a mi, me’n vaig sent fidel als meus principis i als de la gent que m’han donat la seva confiança. 

·

Me’n vaig del PSC però que continuaré vinculada amb la política, perquè no sabria entendre la vida sense pensar com millorar el benestar col·lectiu. Tal i com deia Maria Aurèlia Capmany “crec en la vocació política de tots els homes i totes les dones”. Continuaré dedicant el meu temps lliure (i de manera gratuïta, tal i com he fet sempre) en col·laborar en la  co-construcció d’un projecte d’esquerres majoritari, renovador i radicalment representatiu i democràtic. 

Abans d’acomiadar-me, volia aprofitar el darrer paràgraf per a donar-vos les GRÀCIES a tots els companys/es amb els qui he tingut el plaer de compartir aquesta etapa política i especialment, a aquells/es als que alguna vegada en confiat en mi. Gràcies per tot el que m’heu ensenyat (coses que intentaré repetir i altres que intentaré no repetir). Estic segura que en el futur ens podrem retrobar... perquè crec que els que compartim uns principis polítics i una “nova” manera de fer política tard o d’hora tornarem a coincidir.

I com diu la cançó de la Beth “Bufen temps però no hem de tenir por, és un temps de canvis que en porta de millors!” (aquí teniu l’enllaç a la cançó: https://www.youtube.com/watch?v=OGBhUCjcF74) 

Vilafranca del Penedès - 23/11/2014

The new JEF ambassador to the Structured Dialogue: a new challenge

Marta Junqué will be the new JEF ambassador to the Structured Dialogue

Marta holds an MA in Public Management and is currently living between Brussels and Barcelona. She is involved in numerous social and political organisations, and worked as a public administration consultant for the last 5 years.

As the JEF ambassador to the Structured Dialogue, Marta will play a triple role. First, she will help JEF’s Political Commission on Internal European Policy (PC2) develop JEF policy regarding youth empowerment. Second, she will represent JEF’s positions during the three Structured Dialogue meetings (Italy, Latvia, Luxembourg) between June 2014 and December 2015. Finally, she will start discussions in JEF about youth empowerment policy and continuously keep us updated about the Structured Dialogue process via social media (twitter: @MartaJunque), the JEF-info newsletter and articles on The New Federalist.

The Structured Dialogue is a process of consultations and discussions between young people and European decision-makers. The topic of the next SD Cycle (June 2014 - December 2015) will be “Youth Empowerment”. The aim of these debates is to provide youth with the rights, opportunities and appropriate support to actively participate and to develop their fullest potential and to become responsible and active citizens.