Cuba, un país que no et deixa indiferent

L’Havana – Barcelona, Agost de 2015

Després d’unes setmanes a Cuba, arriba el moment de tornar Catalunya. Abans de fer-ho, vull deixar escrites unes notes sobre el que he après i reflexionat a Cuba, un país que no et deixa indiferent.

Viatjar a Cuba era un d’aquells somnis que tenia des dels primers anys de joventut, ara que el viatge s’acaba sento que aquestes vacances m’han fet remoure la consciència política. Aquest no ha estat un viatge “turístic típic”, sinó que volíem conèixer la Cuba més real possible i per això hem dormit en cases de famílies cubanes, hem viatjat sempre amb transport públic i hem aprofitat cada oportunitat que ens ha brindat la sort per conversar tranquil·lament amb els/les cubanes. Hi havia moments, que em sentia com una exploradora sociològica del s. XIX, que es dedicaven a viatjar per explorar com es comportaven els éssers socials. Durant aquests dies, hem viatjat des de l’Havana a Varadero, passant per municipis rurals com Playa Girón, per municipis històrics i turístics com Trinidad, ciutats on la Revolució va arrelar amb força (Santa Clara) i fent excursionisme per Soroa, Valle de los Ingenios i Playa Ancón.

A continuació, escriure alguns textos que he anat escrivint al llarg del viatge. 

Cuba, un país pobre però sense misèria, tot i que amb una desigualtat creixent.

D’ençà al triomf de la revolució (1959), Cuba ha viscut sota una economia comunista, planificada i impulsada per l’Estat, que parteix de la base de la socialització dels bens fonamentals de la producció i distribució equitativa de totes les riqueses de la societat.

Durant els primers anys després de la Revolució, es van fer importantíssimes i necessàries reformes per establir les bases d’una economia comunista: reforma agrària, reforma de l’urbanisme, nacionalització de les empreses, establiment de plans industrials, planificació de l’educació i serveis socials integrals (incloent les àrees rurals), etc. Moltes d’aquestes reformes van ser un revulsiu pel desenvolupament social de Cuba i van millorar les condicions de vida de la gran majoria de cubans. Aquest van, ser per molts cubans i per bona part del món que sentia atracció per l’alternativa socialista,  temps d’il·lusió i esperança. Però al mateix temps, tal i com reconeix el propi Che (en el seu llibre, Retos de la transformación socialista en Cuba (1961-1965)), els primers anys amb aquestes reformes, van ser complicats i van comportar certa improvisació. Fàcil de comprendre, havien de passar de les “trinxeres” al govern i canviar el règim econòmic del capitalisme al comunisme (passant per la “transició socialista” que havia descrit Marx), tot creant una nova “consciencia” de l’ésser comunista.

Des del 1959, la societat cubana les ha vist de tots colors fins arribar al dia d’avui. Però, l’educació, la sanitat i alguns dels serveis socials, sempre han estat a l’abast de tothom, el que ha fet de la Cuba actual, un país amb poca desigualtat social, un país amb poca misèria (en cap de les ciutats, veus gran quantitat de rodamóns,) amb moltes escoles i centres mèdics i serveis socials bàsics (com per exemple, menjadors obrers). Emociona, veure molts cartells animant a les famílies a educar als seus fills. Sorprèn veure, el gran volum d’universitaris (tots els joves que vam conèixer tenien una carrera) però al mateix temps, et desconcerta la poca capacitat per aprofitar el talent, gairebé cap universitari treballa del que ha treballat, (ex: un economista, treballant de maquinista, un publicista treballant de professor de submarinisme, etc.).

Actualment, la majoria de treballs i mitjans de producció son propietat de l’Estat i els seus treballadors son al que podríem anomenar “funcionaris”. No obstant, des de l’arribada de Raúl Castro com a President de Cuba (2008), l’economia s’ha començat a obrir i allunyar de l’economia planificada que tants esforços hi havia dedicat Fidel, Che, entre altres.

No obstant, durant el viatge, he detectat dos importants limitacions / riscos:

• L’existència de dues monedes, amb valors diferents que fomenta una societat injusta i desigual. A Cuba, hi ha la moneda nacional (CUP) i la moneda pels turistes (CUC). El CUC és la moneda forta (1 CUC equival a 25 CUPs). Tots els treballadors estatals cobren uns sous molt baixos amb CUPs i totes les persones que treballen amb negocis vinculats amb turistes cobren amb CUCs. La diferència de l’equivalència entre les dues monedes comporta que el poder adquisitiu dels treballadors públics sigui molt baix. Per posar un exemple real, un metge cobra al mes el que equival a 30-40 CUCs i una persona que llogui una habitació a un turista 5 dies en un mes fa 125 CUCs. Aquesta diferencia social, té diferents impactes greus per l’economia cubana: augmenta la desigualtat social, empobreix els treballadors de l’estat i augmenta el mercat negre. Per tant, una de les grans reformes que hauria de fer el Govern Cuba, és assimilar el valor de les dos monedes, quedant-se només en una i, posteriorment, apujar els sous dels treballadors públics.

•  La manca de proactivitat i orientació al ciutadà/client de la majoria dels treballadors públics. Che en el seu llibre ja instituïa que ens els països comunistes, que un factor clau per augmentar la producció era estimular la consciència política per tot el país. El país havia d’entendre el “canvi de xip” que comportava la Revolució, el treball s’havia de convertir en una cosa agradable, amb un sacrifici que feia el/la treballador/a per poder augmentar el benestar del conjunt de la societat. Veient els resultats d’avui en dia, 57 anys després de la revolució, m’atreveixo a dir que aquesta consciència política comunista ha fracassat. La gran majoria de treballadors/es estatals que vam conèixer (no tots), aplicaven la “llei del mínim esforç” i a més, si podien, t’intentaven fer alguna “martingala” per poder treure un benefici “brut” per ells. Trobar-te llargues cues al supermercat o a qualsevol oficina pública és una cosa habitual a Cuba, i no perquè no tinguin suficient personal, sinó perquè estan “descansando” o tenen altres prioritats (qüestionables des del punt de vista d’orientació al client).

Cuba, un país vivint més del passat que el propi present

La història dels darrers 200 anys està present en el dia a dia dels cubans. Tant en els morals a moltes parets de pobles i ciutats cubanes com en els diaris oficials, com Granma i Juventut Revelde,  (editats pel Partit Comunista) i en la televisió abunden les referències en contra del colonialisme i imperialisme, i a favor la lluita per la independència contra els espanyols i, en especial, la Revolució Cubana.
A més, totes les ciutats grans tenen un Museu de la Revolució, on s’expliquen i il·lustren com es va aconseguir derrotar al corrupte govern dirigit per Baptista (1959) i els primers anys de la Revolució i, una Plaça de la Revolució.

No obstant, un dels aspectes que més m’ha sobtat és que no hi ha excessiva propaganda i personalisme cap a la figura de Fidel o Raúl Castro, sinó que les estàtues més comunes son dels “herois” de la revolució cubana (especialment, Che i Camilo) i José Martí, el pare intel·lectual de la independència cubana.

Per part del Partit Comunista, hi ha una manca de nous referents, que generin il·lusió i que engresquin el poble. La paraula "oposició" al règim és inexistent degut a pràctiques poc democràtiques el passat i del present.  Mentrestant, la població i les ciutats viuen acorades en els referents del passat.

Cuba, un país en que es troba en moment històric.

Durant el nostre viatge vam poder presenciar dos moments de certa rellevància pel país: l’obertura de l’ambaixada dels USA a l’Habana i el 89è aniversari del  comandante en Jefe, Fidel Castro.

Des de fa mesos, unes de les principals notícies, son el restabliment de contactes diplomàtics entre aquest dos “enemics històrics” (USA i Cuba). L’obertura de l’ambaixada dels USA a l’Habana i la visita de John Kerry va suposar el darrer pas d’aquesta política. Tots els mitjans de comunicació cubans van fer una programació especial per a tractar aquesta qüestió. Des dels mitjans, s’emfatitzava que Cuba que aquesta nova relació amb els USA no implicaria, en cap moment, un canvi en el sentit de la seva política econòmica, ni afectaria a la sobirania absoluta que ha adquirit cubà d’ençà de la Revolució Cubana. Els representants cubans també van deixar clares quines son les dues condicions essencials per a poder seguir avançant en l’establiment de les relacions diplomàtiques: l’aixecament del bloqueig econòmic que els USA tenen sobre l’Illa i el retorn del territori “ocupat” en la base naval de Guantánamo. El dia va transcórrer amb tranquil·litat per tota Cuba, no hi va haver ni manifestacions de la població ni a favor, ni en contra. Això sí, amb tots els cubans que hem parlat, estan a favor d’aquestes noves relacions i estan contents d’establir aquestes relacions i esperen que això els pugui portar un bri d’esperança per aconseguir un revulsiu econòmic pel país.

“Curiosament”, el dia abans de l’obertura de l’ambaixada americana, tota Cuba es va preparar per a celebrar el 89è aniversari de Fidel. L’aniversari va ser anunciat per la microfonia de tots els pobles. Molts pobles van preparar actes especials per a celebrar-ho (i fins i tot, en algunes places, donaven pastissos gratis). El govern cubà va aprofitar tal festa per convidar a Evo Morales (president de Bolvia) i Nicolas Maduro (president de Venezuela) a celebrar el dia amb Fidel. Junts van tirar fotos i van enunciar l’avenç de les forces socialistes davant dels “imperialistes”. El dia següent (dia de l’obertura), tots els diaris parlaven de la trobada entre els 3 dirigents i el “bon estat” de les relacions.

Curiós tot plegat, oi? Jo diria, curiós i sobretot, molt joc “polític”. Tot plegat, em recorda a un context gatopardià “canviem-ho tot perquè res no canviï” i afegiria, però podem tenir relacions econòmiques, la qual cosa és necessària per ambdós Cuba i USA.

Cuba, el wi-fi ha estat la gran innovació social dels darrers anys

Durant molts anys, el lleure pels cubans ha estat gaudir i ballar amb la música que sona a molts bars, cases, sales de ball cubanes, beure ron (ja sigui, CubaLibres, Mojitos o Daiquiris) i jugar al carrer o a la platja. La musicalitat dels carrers cubans és una de les coses que més m’ha seduït de la Cuba actual.

Però, des de fa uns mesos, la vida social ha canviat significativament, i el canvi s’explica per la instal·lació de connexió inalambrica (wi-fi) en algunes places de les grans ciutats (Habana, Trinidad, Santa Clara, etc.). Les places que fins ara eren pocs transcorregudes, s’han convertit en places agitades on tots els cubans van amb el mòbil a la mà, intentant captar el wifi per a conectar-se a les xarxes socials, parlar amb la família o llegir temes d’interès. Impressiona veure la “iaia”, la “mama”, el “papa” i alguns “germans” veient, a través de l’Skype, per primera vegada el rostre una persona de la seva família que viu fora de Cuba. Això era impossible fins ara per la majoria de cubans, ja que pocs d’ells tenen ordinadors i gairebé ningú tenia accés a internet. Impressiona i emociona.

L’introducció del wifi ha canviat i estic segura que impactarà molt la vida i els hàbits dels cubans, on segur que més d’un aprofitarà l’opció per poder donar “lliurament” la seva opinió del govern cubà.

Reflexió final i personal

Ara sí, ja estic a casa i mentre sona musica de Buena Vista Social Club de fons, aprofito aquest text per acomiadar-me de Cuba. Em sento molt afortunada d’haver pogut visitar aquest país i haig de reconèixer que m’ha tocat la fibra (o conciencia, com deia l’Ernesto Guevara) política i torno amb més ganes d’esforçar-me, d’aportar el meu granet de sorra per contribuir a corregir les fortes injustícies que ens envolten (crisi migratòria, Grèxit i la possibilitat d’un pacte pan-europeu contra l’austeritat, atur, igualtat, reconeixement dels pobles i nacions que s’audoterminin, etc.). Torno pensant que és necessari que Europea alci la bandera d’una socialdemocràcia i democràcia real. Així doncs, m’acomiado de tu, estimada Cuba, afirmant amb tota la meva força: HASTA LA VICTORIA, SIEMPRE!

Afavorir LA GOVERNABILITAT de les ESQUERRES: Objectiu post #24maig

Observant els resultats de les eleccions municipals del 24 de maig del 2015, queda evident que repte que tenim endavant és afavorir la governabilitat de les esquerres.

En la majoria de municipis i CCAA queda evident que els ciutadans i ciutadanes hem votar un gir a l’esquerra i hem aconseguit que la dreta hagi perdut la majoria absoluta. Això, des del punt de vista progressista, és un gran resultat. Enhorabona!

No obstant, la fragmentació de les forces progressistes pot condicionar que aquest gir a l’esquerra que demanen la ciutadania es quedi en tan sols una utopia, en un projecte que no esdevingui realitat.  A les nostres mans està que iniciem un nou canvi de cicle. Ara és el moment en el que les forces d’esquerres hem d’estar a l’alçada de la situació, superar les barreres partidistes que ens separen i treballar per aconseguir governs d’esquerres, transparents, participatius i innovadors,  construïts de baix a dalt.

Per això, ens animo a tots/es a teixir sinèrgies i a ser generosos/es, valents/es i afavorir la governabilitat de les esquerres. Compteu a mi per teixir sinèrgies entre totes les forces d’esquerres. 

Bon inici de les negociacions i benvinguts siguin els pactes!

Bufen temps de canvis...

Carta de comiat als companys/es del Partit dels Socialistes de Catalunya. 

A part de ser una cançó de Beth Rodergas aquesta frase serveix per expressar el que sento respecte la meva militància al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). 

Els que em coneixeu sabeu que sóc una persona profundament d’esquerres, federalista catalana i europea i defensora de la democràcia representativa (de debò) com al millor mecanisme social per a la transformació ciutadana.

Fa 8 anys, vaig iniciar la meva militància al PSC i ho vaig fer convençuda que el Partit dels Socialistes Catalans era la millor eina per crear una societat més justa.  En aquells moments, el PSC era un partit d’esquerres, amb vocació majoritària, amb capacitat d’arribar a acords amb altres forces d’esquerres i defensor dels drets i voluntats dels ciutadans de Catalunya.

En aquests 8 anys he tingut el plaer de poder formar part de les llistes a les eleccions municipals a Vilafranca del Penedès, he format part les llistes electorals de les Corts Espanyoles i he treballat en les executives del PSC a nivell vilafranquí i del Penedès-Garraf.   En aquests anys majoria de temps m’he sentit molt orgullosa de defendre els encerts de l’obra del Govern d’Esquerres a la Generalitat (amb els Governs encapçalats pel President Maragall i pel President Montilla) i al Govern Espanyol (amb el Govern de Zapatero, especialment la primera legislatura).

No obstant, en els darrers 2 anys i mig, aquest orgull de pertinença ha anat disminuint. Cada cop m’he sentit més desencantada i distanciada en les accions i decisions que el PSC adoptava a nivell local, català, estatal i europeu. Ens hem anat convertint lluny de l’imaginari que em va animar a militar. Propostes com el suport a del pacte d’estabilitat amb CIU, la manca d’acords i sinèrgies amb altres entitats i partits d’esquerres, o mesures com el suport al projecte de Barcelona World, la implicació en trames poc ètiques i, fins i tot, corruptes (Caixa Catalunya, portes giratòries, etc.), la tolerància envers un status quo que contribueix en crear una societat cada vegada més desigual i empobrida a nivell europeu,  la manca de defensa dels drets d’una societat que vol decidir pacíficament al seu futur, etc... fan que el PSC s’allunyi de de l’imaginari que em va animar a militar-hi. En aquests darrers anys, he intentat en múltiples ocasions aportar el meu gra de sorra per canviar la direcció (política i organitzativa) del PSC i ho he fet tant seguint les vies orgàniques (formant part a les executives de l’agrupació de Vilafranca i de la Federació Alt Penedès-Garraf o col·laborant amb el Programa per les passades europees) com per vies alternatives (participant en el #Congrésdesdebaix, col·laborant a la campanya de Joan Ignasi Elena com a 1er Secretari del PSC (Desembre 2011), col·laborant amb el grup #AraPrimàries, liderat per Laia Bonet, participant en les Trobades de Nou Cicle, Avancem, Fòrum Cívic, Agrupament, etc.). No obstant, tot i l’esforç col·lectiu dedicat, els resultats de canvi obtinguts han estat insuficients en la majoria de casos.  

Sincerament, pensava que després de les europees del maig del 2014, on quedava evident que el PSC havia perdut molt bona part dels seus votants (a les municipals, autonòmiques, estatals i europees), seria possible fer un canvi radical tant a nivell ideològic com a nivell organitzatiu al PSC.  Tenia un bri d’esperança i per això vaig observar des de la distància a la celebració del Congrés del PSC i del PSOE. Però sincerament, transcorreguts uns mesos després dels respectius congressos, no veig cap canvi significatiu més enllà dels canvis lampedusiants (canviar-ho tot per a què res canvi). Per aquest motiu, em sento molt allunyada de les polítiques proposades pel PSC i de la seva manera de fer aquestes polítiques. Ja no en queda massa cosa del PSC que em va portar a fer-me militant.

Com a conseqüència, per coherència amb els meus principis, he decidit deixar les meves responsabilitats orgàniques dins de l’executiva del PSC de la Federació X i de Vilafranca així com la militància política en aquest partit.

Prenc aquesta pensada (i repensada) decisió i ho faig amb molta pena i molt emocionada, però:

• Me’n vaig sabent que encara deixo molta bona gent socialista dins del PSC, que encara creuen que poden canviar-lo i que poden aportar el seu gra de sorra en els seus projectes municipals.
• Me’n vaig amb la consciència tranquil·la perquè des de fa 3 anys he lluitat per modernitzar, democratitzar i canviar el PSC.
• Me’n vaig amb l’esperança de saber que el panorama de la política del sud d’Europa està canviant i està demanant ser més democràtica, més representativa i més  d’esquerres.
• Me’n vaig il·lusionada per què sé que hi ha altres projectes polítics i socials dins de l’espai socialista i europeista que comparteixen una manera d’entendre i de fer política similar a la meva.
• I el que és més important per a mi, me’n vaig sent fidel als meus principis i als de la gent que m’han donat la seva confiança. 

·

Me’n vaig del PSC però que continuaré vinculada amb la política, perquè no sabria entendre la vida sense pensar com millorar el benestar col·lectiu. Tal i com deia Maria Aurèlia Capmany “crec en la vocació política de tots els homes i totes les dones”. Continuaré dedicant el meu temps lliure (i de manera gratuïta, tal i com he fet sempre) en col·laborar en la  co-construcció d’un projecte d’esquerres majoritari, renovador i radicalment representatiu i democràtic. 

Abans d’acomiadar-me, volia aprofitar el darrer paràgraf per a donar-vos les GRÀCIES a tots els companys/es amb els qui he tingut el plaer de compartir aquesta etapa política i especialment, a aquells/es als que alguna vegada en confiat en mi. Gràcies per tot el que m’heu ensenyat (coses que intentaré repetir i altres que intentaré no repetir). Estic segura que en el futur ens podrem retrobar... perquè crec que els que compartim uns principis polítics i una “nova” manera de fer política tard o d’hora tornarem a coincidir.

I com diu la cançó de la Beth “Bufen temps però no hem de tenir por, és un temps de canvis que en porta de millors!” (aquí teniu l’enllaç a la cançó: https://www.youtube.com/watch?v=OGBhUCjcF74) 

Vilafranca del Penedès - 23/11/2014

The new JEF ambassador to the Structured Dialogue: a new challenge

Marta Junqué will be the new JEF ambassador to the Structured Dialogue

Marta holds an MA in Public Management and is currently living between Brussels and Barcelona. She is involved in numerous social and political organisations, and worked as a public administration consultant for the last 5 years.

As the JEF ambassador to the Structured Dialogue, Marta will play a triple role. First, she will help JEF’s Political Commission on Internal European Policy (PC2) develop JEF policy regarding youth empowerment. Second, she will represent JEF’s positions during the three Structured Dialogue meetings (Italy, Latvia, Luxembourg) between June 2014 and December 2015. Finally, she will start discussions in JEF about youth empowerment policy and continuously keep us updated about the Structured Dialogue process via social media (twitter: @MartaJunque), the JEF-info newsletter and articles on The New Federalist.

The Structured Dialogue is a process of consultations and discussions between young people and European decision-makers. The topic of the next SD Cycle (June 2014 - December 2015) will be “Youth Empowerment”. The aim of these debates is to provide youth with the rights, opportunities and appropriate support to actively participate and to develop their fullest potential and to become responsible and active citizens. 

EL DOBLE CANVI URGENT I EXTRAORDINARI DEL PSC: O ARA O MAI

Diumenge passat, 25 de maig de 2014, es va (re-)confirmar que la tendència electoral del PSC continuava anant desastrosament a la baixa i que per segona vegada consecutiva el Partit dels Socialistes de Catalunya deixàvem de ser el partit referent / majoritari de l’esquerra. Aquest mals resultats, ja no son un fet  puntual, és una tendència repetida. 

Tot i la tristesa de les primeres hores, el dilluns ens vam despertar amb bones notícies: el PSOE, i altres partits de socialistes europees, reaccionaven al missatge dels electors i anunciaven canvis extraordinaris en els seus respectius partits.

No obstant, al PSC NO ha estat així ENCARA. I matiso l’ENCARA, perquè crec que hi ha espai encara per l’optismisme. 

Després del 25 de maig, sembla que molts sectors del PSC estem d’acord que el Partit dels Socialistes catalans necessita un canvi extraordinari, contundent i urgent. Aquestes peticions de canvi, ja no venen únicament de la minoria de “crítics”, sinó que venen des de la Catalunya dels pobles (com Lleida, Penedès, Garraf), fins a la Catalunya de la Ciutats (declaracions d’alcaldables Jaume Collboni o Josep Mayoral), des dels joves (campanya de JSC #ResetPSC) fins als no tant joves (intervencions de Joan Ignasi Elena o Xavier Sabaté). Per primera vegada, després del darrer Congrés crec que som una majoria els que pensem que el PSC necessita un canvi extraordinari, profund i urgent. Això és una bona notícia.

No obstant, no ens podem quedar només amb aquesta notícia. Hem d’anar més enllà. El més important a dia d’avui és explicar i arribar a acords sobre en què hauria de consistir aquest canvi. En aquest sentit, des del meu punt de vista  aquest canvi hauria d’anar a canviar la direcció ideològica del PSC i la direcció organitzativa, és a dir, hauria de ser un doble canvi:

•           Canvi en la Direcció Ideològica: Calen canvi polítics. Volem que el PSC sigui un defensor del catalanisme polític i un garant del dret a decidir. Per això, cal que urgentment el PSC i el PSOE es ressituïn en el debat sobre la consulta i que conjuntament donin respostes a curt i a mig termini a la qüestió nacional catalana. I en paral•lel, volem que el PSC lideri les  polítiques socials i culturals alternatives a les imposades per la dreta actual. Cal donar un gir d’esquerres i mostrar a la ciutadania que la majoria dels socialistes no som “status quo”, som treballadors que dediquem voluntàriament, en la majoria dels casos, a treballar per un somni de progrés col·lectiu.

•           Canvi en la Direcció Organitzativa: Demanem canvis organitzatius significatius en la Direcció del partit, volem una autèntica regeneració democràtica. Els nous líders del partit han de ser per persones que fomentin una cultura de consens i de pacte dins del partit i també a fora, amb altres plataformes polítiques. Al PSC no hi sobre ningú. Cal canvi de líders, cal persones que acceptin les seves responsabilitats dels mals resultats, facin un pas al costat i deixin terreny a altres company/es que tinguin idees noves i renovades per liderar el PSC.

Per adoptar aquests canvis, es pot optar per diverses opcions. La més adequada, donada la greu situació de confiança política que viu el PSC,  des del meu punt de vista seria: 1) demanar un pas al costat del Pere Navarro i el seu equip, 2) Convocar Congrés Extraordinari, per elegir uns nous líders, una nova forma de fer política i una nova direcció ideològica del PSC:  

Crec que aquest doble canvi s’ha de visualitzar de manera urgent, si volem que els ciutadans de Catalunya puguin tornar a confiar amb el PSC com un partit de govern a nivell català i local i si volem que els militants del PSC continuem treballant per la causa socialista dins del Partit. Si el partit no reacciona i continua “segrestat” pels interessos 3-4 de Federacions, som molts militants que no ens quedarà cap altre opció que marxar per formar un altre projecte Socialista Català que tingui vocació majoritària i de govern. 

The precarietat, an article of Guy Standing

http://www.social-europe.eu/2014/05/combat-inequalities-insecurities-produced-global-capitalism/

How To Combat Inequalities Produced By Global Capitalism

12/05/2014 by Guy Standing

Rising inequality is one of the most salient issues in global and European politics. Guy Standing writes that what we have witnessed in recent decades is not simply an increase in inequality, but also the emergence of a new globalised class structure. A key component of this structure is what he terms ‘The Precariat’: a new class comprising those who lack economic security and stable occupational identities, which has systematically been deprived of some of the fundamental rights afforded to citizens. He argues that a new ‘Precariat Charter’ is required to combat these insecurities, including provision for a basic income as a right of citizenship.

Next year is the 800th anniversary of the Magna Carta, the first class-based charter of liberties against the state. Today, we need a Precariat Charter to advance the rights of the precariat and substantially reduce the inequalities and insecurities in society. This is the theme of my new book, A Precariat Charter: From Denizens to Citizens (Bloomsbury).

The context is clear. We are in the midst of a Global Transformation, in which a globalised market system is under painful construction. In its dis-embedded phase, the transformation was dominated by the interests of financial capital, just as was Karl Polanyi’s Great Transformation. Inequalities multiplied, economic insecurity became pervasive. Above all, a new globalised class structure took shape. All economic and social analysis of the growth of inequality that ignores the class dimension is like trying to play Hamlet without the Prince.

The emerging mass class is the precariat, looking up in income terms to a tiny plutocracy-cum-oligarchy striding the world, manipulating democracy and raking in rental income, and looking up to the salariat between them, receiving more and more of its income from capital and the state. The old proletariat, the old working class in numerical decline is rapidly losing its labour securities and non-wage forms of economic security.

The precariat has distinctive relations of production (unstable labour, lack of occupational identity, a high ratio of work-for-labour to labour, and so on), distinctive relations of distribution (depending on money wages that are stagnant at best, and volatile as the norm, living on the edge of unsustainable debt), and distinctive relations to the state. This last aspect has received too little attention. The precariat is the first mass class in history that has been systematically losing the acquired rights of citizenship – civil, cultural, political, social and economic. The precariat consists of supplicants, being forced to beg for entitlements, being sanctioned without due process, being dependent on discretionary charity.

More and more people, not just migrants, are being converted into denizens, with a more limited range and depth of civil, cultural, social, political and economic rights. They are increasingly denied what Hannah Arendt called ‘the right to have rights’, the essence of proper citizenship.

This is key to understanding the precariat. Its essential character is being a supplicant, a beggar, pushed to rely on discretionary and conditional hand-outs from the state and by privatised agencies and charities operating on its behalf. For understanding the precariat, and the nature of class struggle to come, this supplicant status is more important than its insecure labour relations.

Guy Standing argues in favour of a ‘Precariat Charter’ for workers. (photo: CC Zoriah on Flickr)

 The Precariat And Global Capitalism

The precariat’s position must be understood in terms of the changing character of global capitalism and its underlying distribution system, something that Thomas Piketty did not address. In the 20th century, uniquely in human history, the distribution of income was primarily between capital and labour, between profits and wages, mediated by the state with its taxation, subsidies and benefits. The bargaining over the respective shares was won on points by the representatives of employees in the post-1945 period, but after the late 1970s was won decisively by capital. Everywhere the functional distribution of income became more unequal, with labour’s share of national income dropping dramatically, nowhere more so than the emerging market economies, including China most of all.

However, the key to understanding the challenge ahead is that two factors have changed the context completely. Historically speaking, from the 1980s onwards the labour supply to the global open labour market quadrupled, with all the newcomers being habituated to labouring at one-third or less of the median income of the workers in OECD countries. This led to the start of the Great Convergence. It was facilitated by the new technological revolution, which among other things allowed the corporation to unbundle, shifting production and tasks to wherever costs were lowest.

In this new context, rental income has become a major and growing component of total income. This is far more important than patrimonial capitalism, which Piketty identifies as the main feature of modern capitalism. Rent comes in several forms, notably by possession of so-called intellectual property, through patents, and through privileged possession of scarce commodities and natural resources. Last year was the first year in which over two million patents were registered, guaranteeing trillions of dollars to their owners stretching on average twenty years.

The rental economy extends all the way down to pay-day loans, whereby members of the precariat are exploited by disgustingly high interest rates, often exceeding 5,000 per cent. It includes the vast array of subsidies given by the state to corporations and the affluent in the salariat and elite.

What the precariat must demand now is little less than a new distribution system, not just a tinkering on marginal or average tax rates. Indeed, the weakest aspect of Piketty’s analysis is his prognosis. The likelihood of very high marginal direct tax rates is remote. Structural changes are required.

A Precariat Charter must start from understanding the nature and depth of insecurities faced by the precariat, and also from understanding the aspirations that exist in the more educated component of the precariat. It would be quite wrong to imagine that the precariat wants a return to the old norms of full-time stable wage labour.

It wants to build a good society, resurrect a sense of “a future” and create institutional networks that would enable more and more to pursue a life of work, labour and leisure. That means building their own sense of occupation, in which ecological values of reproductive work predominate over the resource-depleting values of labour.

The assets that need to be redistributed are not like the old socialist project of a hundred years ago, when the proletariat was emerging as the mass class. The assets underpinning a Precariat Charter are basic security, control of time, quality space, education, financial knowledge and financial capital. A key demand is for moves towards the realisation of a basic income as a right of citizenship. Without basic security, none of us can be expected to be rational and socially responsible. Let us find ways of going on that road.

European Youth Event: an extraordinary experience to set the agenda for tomorrow’s Europe

Last weekend the Parliament building in Strasbourg hosted the European Youth Event 2014 (EYE 2014), an unique opportunity for the next generation to generate ideas, discuss opinions and set the agenda for tomorrow’s Europe.

Undoubtedly, the EYE 2014 has been one of the best experiences I ever had. Fantastic 3 days full of interesting debates and wonderful moments with other 5.000 European young mates, all of us sharing a dream: a better Europe. One conclusion: There are thousands and thousands of european youths committed towards creating another Europe, more democratic, social and federal.

During these 3 days, we took part in panel discussions on topics such as youth employment, the digital revolution and sustainability and talked about tour ideas for the future of Europe with politicians, journalists and other decision makers. According to the organisation, the EYE conclusions will be handed to the newly-elected MEPs during the first plenary in July.

In the following lines, I highlight the most important conclusions taken from the EYE:

·        Celebrate the EYE 2014 was an excellent idea. The EYE was an admirable idea and I firmly believe that it should be done at least twice during an European Parliament´s legislature (two years after the elections and 1 month before them). Web Pages such as the Ideas Lab (https://www.eye2014-ideaslab.eu/) should keep active in order so that the participants can write down and share our current and future ideas.

·        Excellent organisation of the event. More than 200 workshops and seminars took place with participants, including 180 speakers and MEPs. It was really well organised. In addition, we had the opportunity to explore stands run by various youth organisations (as for example: JEF (http://www.jef.eu/), ESN (http://esn.org/), etc.), while also enjoying activities and entertainment provided in the YO!Village and in YO!Fest. I had the opportunity to discover new initiatives as for example: http://www.loveyouthfuture.eu/ led by the European Youth Forum.

·        Youth employment is perceived as a priority that needs to be led at the European Level. Job culture is changing. European youth need and want good-quality, stable and sustainable employment. We want the EP and European Commission to define a long-term sustainable pathway and promote policies towards an equal and inclusive labour market providing quality jobs. The Youth Guarantee is not enough, it is simply a patch (especially useful for NEETs (Not Employment, Education and Training).

·        A more DEMOCRATIC EUROPEAN UNION was a common topic in all the discussions. A single European electoral system, enforcing the digital democracy and transparency needs to be a “must” for the new EP. We, the citizens, want to choose the president of the EU and also more instruments and policies supporting direct citizen participation. We desire the European Union to be a global “fair player” with a single voice (democraticly chosen). 

·        Political will to promote an European identity. Not only are we European but we also want to feel European citizens. Initiatives such as an European Passport and a definition of the common European values (being solidarity as one of the core values) have to be enforced.

·        Stop Austerity. We want a SOCIAL and SUSTAINABLE EUROPE, in which the Welfare stare is the core political and economic value.  Measures such as a basic income were extremely popular. We all agreed that the EU budget should be more focused on supporting environmentally sustainable economic growth and social cohesion. Programs like the New Deal for Europe were often acclaimed (http://www.newdeal4europe.eu/).

·        Enforce a minimum basis for the European Education, enforcing the vocational system (e.g. Austrian education system), and a political democratic culture.

·        Promote a more UNITED EUROPE, promoting more EU integration. In most of the debates, some of the participants stated that more competences should be transferred from the Member States to the EU institutions, in order to create a united Europe, moving towards a Federal Union

·        European Mobility needs to be enforced by the European institutions. There is a need of create more mobility programs and a better integral coordination of all the matters related to mobility, assuring the accessibility of all the social classes. However, the mobility should not be mandatory; no one should be forced to leave their own country.

·        Lack of national press coverage of the EYE 2014. In my opinion, the national institutions and media should have focused on spreading the event and its conclusions. It would have contributed towards generating a pro-european feeling and to show the commitment of the European Youth with a better EU.

As I said, it was a really nice experience. Thank you specially to all the members of JEF-Europe and JEF-Catalunya for giving me the opportunity to participate. I am pretty sure, that one of the best assets that the current European Union has is all the youths committed to work and fight for a better Europe. There is hope. The challenge now is how use this energy and ideas to move forward the EU.