diumenge, 23 de juliol del 2017

Sensacions de la nostra "volta al món" #catalesetrip

Avui fa un any que iniciàvem el catalesetrip, la major aventura de la meva vida. A primera hora del matí, sortíem del Penedès i els pares ens portaven a l’aeroport de Barcelona. Amb llàgrimes als ulls i amb una motxilla 8 kg, carregada d’il·lusions i somnis per complir, ens acomiadàvem.
Començaven els 222 dies del nostre esperat viatge. Tot havia passat tan ràpid que encara em costava fer-me’n la idea. En la última setmana, ens havíem casat, deixat la feina i deixat el pis on vivíem. Recordo de seure’m a l’avio, i sentir la necessitat d’escriure les primeres línies a la meva llibreta de memòries del viatge. Tenia sentiments contradictoris: moltíssima il·lusió i ganes d’iniciar el catalesetrip, però també por al fracàs, a no ser prou “valenta” per poder aprofitar una aventura així. Sense adonar-me’n ja estàvem aterrant al nostre primer destí: Berlin. Volíem conèixer, una de les ciutats polítiques europees més importants.


Al arribar, vam conèixer el nostre “amfitrió”, un cuiner català que portava més de 18 anys a Berlin. Ens va ensenyar la nostra habitació del pis que compartirem els propers dies, explicar els consells per conèixer el Berlin més autèntic, recomanar els seus restaurants favorits i donar un mapa de metro de la ciutat. Va tancar la porta i allà va començar. Jo, encara en xoc, em preguntava i ara què? Ens queden 222 dies per endavant, què fem? El Joao, resolutiu i experimentat com sempre, em va dir va... “unpack your back” and “let’s find the supermarket” (desempaqueta i trobem un supermercat). I així, començava la nova nostra rutina de primeres hores a cada una dels llocs que coneixeríem: desempaquetar, localitzar supermercats i comprar aliments pel nostre grumpsack (bossa en la que sempre portàvem coses per picar en cas que ens entrés gana i estiguéssim al mig de no res). A Berlin, vam poder trobar-nos amb altres amigues i coneguts per poder entendre millor com es vivia allà i explorar els llocs més xulos i menys típicament turístics. Aquest estil de vida és el que practicaríem els propers 222 dies.
Pocs dies després, començàvem el nostre “interrail” cap a Àustria, visitant la que un dia havia estat la capital de l’imperi austro-hongarès, encara et sembla passejar com en una ciutat-palau. Les primeres nits als trens nocturns me les passava en vetlla, però poc a poc vaig aprendre a considerar-ho “casa”. D’allà cap a l’antiga Iugoslàvia, ara dividida en 6 estats diferents. Vam visitar: Sèrbia, Bosnia-Herzegovina, Croàcia, Montenegro. Em va sorprendre com de “viu” està el conflicte en aquestes zones encara i vaig adonar-me de la importància que té estar dins l’espai Schengen. Per passar d’un país a l’altre passàvem llargues hores a les duanes ensenyant els passaports.
Després de camí a Atenes vàrem parar a la “recent-oberta” i poc turística Albània. D’allà amb bus fins Atenes. Sense dubte, les gairebé 2 setmanes que vam passar allà van ser una de les experiències més dures i al mateix temps més importants de tot el viatge. Vàrem col·laborar amb diferents ONGs que estaven a la ciutat ajudant a millorar les condicions nefastes en les que vivien els milers de refugiats atrapats a Grècia. Allà vam posar nom i rostre als números que citen a la tele, vam conèixer persones que ho havien perdut tot (família directe, amics, casa i diners) i que encara tenien força per tirar endavant i ganes (o temps) per ajudar els demés. També vam trobar moltes persones deprimides. Allà també ens vam adornar que en 2 setmanes, només pots intentar col·laborar a que la roda dels serveis bàsics creats per les ONGs continuï rodant (servei d’esmorzar (només pels petits), dinars/sopars, classes d’anglès, logística). El més important és que aquestes persones no quedin a l’oblit sinó que al tornar “a casa” siguem lluitant per donar-los un futur millor. Avui encara mantens el contacte amb la Somaia, una de dona sirià amb una força i energia increïble.

D’allà vàrem volar cap Madeira, a la boda d’uns amics íntims, d’allà vam dir adéu a la Mae, al David i els pares i amics i familiars més propers i temps just per a canviar algunes peces de lleuger equipatge que portàvem (8 kg cadascú).

Ara sí, comença el viatge lluny del nostre continent, lluny d’Europa. Propera parada: Rússia, allà vàrem visitar les 2 grans ciutats: St. Petersburg i Moscou. Molt diferents entre elles. St. Petersburg molt més europeïtzada i Moscou, re-situant-se i envoltada per una estètica molt comunista (hi ha bustos de Lenin per tot arreu) però sofrint les conseqüències d’una economia de mercat. Sorprenent veure joves donant suport a Putin, per ser el polític que els ha tornat a crear el “rol” d’una Rússia forta internacionalment.
De Rússia vam volar directe cap a Xina. Tenia moltes expectatives per arribar a Àsia, mai hi havia estat. A Xina vam passar-hi gairebé 30 dies, vam visitar les principals metròpolis, desenvolupismes i tant amb transport com arquitectònicament molt més modernes que les grans metròpolis americanes i també les zones rurals, generalment molt més empobrides. Vam veure el “control policial desmesurat” a Beijing, una dels millors museus urbans del món a Shanghai, uns arrosals enormes a Guillin, un país diferent a Hong Kong. A dalt de tot d’una muntanya, en plena turmenta, vaig complir els meus 29 anys! Em sentia lliure, plena de vida, feliç i a més Joao i els meus pares s’havien coordinat per donar-me una sorpresa i celebrar l’aniversari des de la distància. No em podia sentir més feliç. Aquell dia em vaig adonar com d’afortunada i valenta era per estar complint el somni que volia.

De HK, vam volar a Japó (amb un vol de 40€ --- viatjar de motxillero et permet agafar ganges... el temps passa a ser més relatiu). Rússia, Xina i Japó son tant diferents i tant intenses que vaig necessitar uns dies de descansant per poder parar, escriure i pair tot els contrastos que estàvem vivint, sabotejant, experimentant... Japó ens va fascinar. Una societat de grans contrastos: tecnologia i tradicionalisme, ordre absolut i “locura” social, etc.
De Japó vam volar cap a Indonèsia, sense masses més expectatives que passar uns dies de lluna de mel real (dormint a un hotel pijete i fent solet i platja!). Però la sorpresa va ser descobrir la riquesa pessimista i cultural de Bali, Gili, Limbo i Java al mateix temps que la pobresa de gran part de la població. Ens va agradar molt i ens va deixar preocupats l’augment de les tensions provocades pels islamistes més radical.
D’allà vam saltar a veure el Paí, el pare del Joao, que viu a Timor l’Est. Possiblement el país menys desenvolupat que hem estat. Van ser uns dies amb família fantàstic. Em va agradar molt poder parlar tranquil·lament i conèixer millor al sogre. Un home intel·ligent, assertiu i amb idees clares, ja sé de qui li vé el caràcter al Joao. Allà vam augmentar com a mínim 2 kg, ja que cada dia ens preparen uns bons tiberis.
Després d’haver estat amb família uns dies, començava un nou país i una nova fase del viatge. Com que havíem escoltat i llegit moltes versions diferents de com ets sents a la índia, vam decidir que no tindríem Planning (només sabíem on dormiríem la primera nit) i que aniríem fent sobre la marxa, en funció de com ens sentíssim. Haig de reconèixer que em semblava una idea ben boja al principi però em va encantar i la vam seguir aplicant per tot el que ens quedava de viatge. Delhi és duríssim (pobresa extrema a cada passa, caos màxim, sorolls sense parar, mals olors, vaques i brutícia a tot arreu... inclús als barris més “pijos”) però un cop entres i “t’acostumes” a aquestes escenes, descobreixes un altre món, el món de la espiritualitat, de la calma als temples (sobretot aquells més allunyats de les grans ciutats), dels trens que funcionen, de la gent que et somriu a canvi de res. Al nord, als peus de l’Himàlaia, vaig trobar la meva pau. A McLeod Ganj, la ciutat-refugi dels tibetans a l’índia i on resideix Dalai Lama, vam passar-hi per quedar-nos-hi 3 dies i en vam acabar passant 11 nits. Va ser un intercanvi de temps fabulós, jo feia de professora d’anglès i mentrestant els refugiats tibetans m’explicaven la seva filosofia, cultura i història.

I de l’Índia vam viatjar al país més oposat, Nova Zelanda. Al posar als peus a terra no ens podíem creure que tot fora tant silenciós i estigués tan verd i ordenat. Però també tornàvem al món “occidental”, on les persones anaven més a la seva i dedicaven poc temps al que anomenava “temps no productiu”. Jo vaig necessitar 2 dies de repòs, per poder pair els contrastos. La natura de Nova Zelanda ens va encantar: Tongariro treekking, Milford Sounds, parcs volcànics als voltants de Rotorua, entre altres. Interessantíssim conèixer la cultura nativa i les seves costums i com estan batallant per recuperar-les. Allà, entremig de les ciutat en ruïnes de Christcurch, vam decidir llogar un aparta-hotel amb condicions i decorar la nostra “casa” per Nadal: amb tió, mitjons per posar els regals i sopa de galets! Sí, el Joao i jo estàvem molt lluny de casa i de la família, però ens sentíem a “casa”, estàvem junts i més units que mai... com diu la cançó “home is wherever I am with you”.


I el dia de Sant Esteve, després d’un Skype amb la família, vam agafar l’avió de camí a Austràlia, possiblement l’únic país fora d’Europa que si ens toques escollir, hi aniríem. Austràlia, amb molta més gent i activitats, vam gaudir d’un desembre i principis de gener fent un roadtrip per les principals platges de la costa est. Allà vam passar el cap d’any veient el mític castell de focs davant de l’Opera de Sydney i vam aprendre a surfejar i vam gaudir de la calma total. Melbourne ens va encantar i veure l’Open d’Austràlia va ser fantàstic.

Després Malàisia, amb una breu parada per conèixer Kuala Lumpur, on havíem passat llargues hores de connexió al seu aeroport però no havíem conegut un país amb un govern islamista moderat. I de Malàisia, cap a Tailàndia, a la “dream week”, una setmana que no teníem cap altre objectiu que pensar i parlar sobre que ens agradaria fer post-viatge. Em va encantar dedicar una setmana a reflexionar sobre mi (personal i professional), sobre nosaltres i la nova etapa del nostre projecte en comú.
De les platjes de Tailàndia vam volar cap a Myanmar. Possiblement el país que com a motxillers ens va agradar més. I d’allà a la molt més turística Tailàndia. Aquí vaig a prendre a meditar i ens vam apuntar a fer cursos de massatge tailandès per poder-nos mimar. Van ser dies amb molta calma... viatjant lentament, saborejant cada moment. Última parada: Emitats Àrabs (Dubai i Abu Dhabi) per entendre millor com es viu els països que han funcionat a través dels petrodollars. 

Sense adonar-nos ‘en ja estàvem de camí a Barcelona. De nou, sentiments contradictoris. S’acabava el nostre somni, però se’ns havia fet curt. En volíem més! Però també teníem ganes de tornar abraçar amb els nostres i de fer nous somnis realitat.

Mirant-m’ho des d’ara.... m’adono que ha estat un any genial. He estat molt feliç. Quina sort!!!!! M’emociono al pensar-hi encara em puc auto-traslladar a molts del moments, sentir l’aire, els sorolls, les meves emocions, mmm... tanco els ulls i encara em veig conversant amb els monjos tibetans per Mc. Leod Ganj, veig al l’aventura amb moto per les pagodes de Bagan, les granges que dormíem a Nova Zelanda, vestits per Japó, veig el Joao jugant amb nens sirians als passadissos d’un hotel okupat, ... veig moltes més coses de les que soc capaç d’escriure... i sobretot... la rialla honesta i feliç amb la que em veia. He fet realitat un somni i sense dubte no hauria pogut tenir millor company de viatge que el Joao. Quan el veig, l’abraço, escolto el seu cor, recolzant-me al seu ombro, em sento a “casa”.
El millor del viatge ha estat segur el conèixer noves maneres de viure, tenir temps per no fer res més que llegir, escriure, mirar l’horitzó, observar, etc. Sento que ha tornat una nova Marta, una Marta que ha aprés a escoltar-se, a cuidar-se interiorment i exteriorment, a trobar els moments per ella, una Marta més tranquil·la, més focalitzada, que té més clar el que li agrada i les seves prioritats. Un Marta més informal, menys planificada, amb més ganes de pendre riscos. 

Em sento valenta i forta per haver-ho sigut capaç de fer-ho i haig de reconèixer que en cap moment vaig tenir ganes de tirar la tovallola. El viatge em va conquistar i tornaria a fer-ho avui mateix. Ara encara em sento en procés d’aterratge.... retobant-me. Re-definint nous equilibris. Suposo que és normal... tant sols.... fa un any que iniciàvem aquesta gran aventura. 

Marta 23-07-2017

diumenge, 11 de juny del 2017

FearlessCities, la xarxa internacional de municipis rebels!

Els darrers 3 dies, més de 180 ciutats del planeta ens hem reunit a Barcelona per fer realitat a la Primera Internacional Municipalista. En surt un objectiu clar, tal i com explica Joan Subirats "Construir desde la proximidad otras respuestas a la globalidad". Aquesta lògica, aplica a polítiques com regulació del turisme, habitatge, acollida de les persones refugiades, ús de l'espai públic, contaminació, etc.

Després d'aquests dies, tan mental com políticament enriquidors, surto amb la sensació que no és que la ciutadania de Barcelona i d’altres municipis de Catalunya i Espanya ens haguem embogit per haver escollit un govern del canvi, amb una nova agenda social i ètica per la nostra ciutat. Moltes ciutadanes d'altres municipis dels planeta que també s'han rebel·lat contra el sistema, en el qual no es senten representats.

El #FearlessCities (Ciutats Sense Por) ha posat de manifest que "no estem soles i no estem boges", tal i com expressava avui en l'acte de clausura l'Alcaldessa Colau. Avui s'ha materialitzat la posada en marxa d'una nova xarxa política internacional municipalista, que planteja actuar localment per aconseguir una revolució global.  

Penso que per raons geogràfiques, culturals, socials i econòmiques, Europa hauria de ser el principal espai polític (global) a transformar localment. Transformant els nostres municipis diàriament des de la proximitat i col·laborant amb altres municipis per fer pressió en certes lluites glocals (habitatge, turisme, refugiats, CETA, deute, etc.), podem aconseguir un canvi en les polítiques, les institucions i les relacions de poder de l’actual Unió Europea. Som-hi "optimistes pencaires", siguem valentes i avancem!! (expressió del gran Carles Capdevila). 

Us deixo l'enllaç de l'article del Joan Subirats on resumeix l'esperit de la jornada: 
i el web del FearlessCities per si voleu l’esdeveniment amb més detall:  http://fearlesscities.com/


dimarts, 25 d’abril del 2017

La Xarxa d'Entitats Europeístes de Catalunya (XEEC)

"A vegades penso que la UE és irrefundable però debats com el de la XEEC d'ahir mostren que hi ha persones amb idees i energia per emprendre aquest repte".
Ahir la Xarxa d'Entitats Europeistes de Catalunya (XEEC) va organitzar el seu primer debat ciutadà per debatre sobre les pors i oportunitats respecte el projecte Europeu. El debat va sobrepassar totes les expectatives i ha estat un primer pas molt important per la XEEC. Anoto les característiques més significatives des del meu punt de vista.
- Era un debat co-organitzat per 7 entitats europeistes que treballen a Catalunya i que conformen la XEEC (Associació Internacional d'Antics Funcionaris de la Unió Europea, Consell Català del Moviment EuropeuFundació Catalunya EuropaHoritzó Europa / Union of European Federalists Catalonia (HE), JEF-Catalunya (JEF-Catalunya), la Lliga Europea de Cooperació Econòmica i Associació d'ex-alumnes de Cursos sobre la Unió Europea. Fer possible que 7 entitats es posin d'acord en unir esforços per co-organitzar un acte ja és tot un mèrit. Enhorabona a totes i tots els que ho heu fet possible (des de les primeres converses al Novembre). Com diu la dita, "La Unió fa la força". De moment som 7 entitats però crec que ahir ja vam trobar altres entitats que volen sumar-hi
- Un públic molt divers. El públic del debat incloïa dones (poques!) i homes de 15 a 70 anys. Crec que aquest punt multi-generacional va ser clau per enriquir el debat. Molt dels participants eren activistes d’alguna entitat europeista de Catalunya, tot i que també cal remarcar la presencia de representants de partits polítics (ICV, ERC i Unió) i dels alumnes d’una escola de secundària.
. Un públic molt engrescat. Tot i que la majoria del públic era crític amb les polítiques i el rumb de la UE actual i de molts dels seus Estats Membres, van haver-hi moltíssimes intervencions (gairebé tothom va dir la seva). La majoria coincidíem que l’articulació d’un projecte polític i federal europeu molt més democràtic és necessari i és garantia de millor benestar per la ciutadania de Catalunya. Queda clar que hi ha ganes de treballar per impulsar aquesta “revolució europea”. La qüestió tal i com proposava un dels participants és “Com ho fem?”. Em quedo amb la resposta de dos altres companys “activeu-nos i polititzeu-nos per Europa” i “demostrem els partits catalans que cal pendre’s Europa amb serietat i que cal democratitzar-la”.