Avui fa un any que iniciàvem el catalesetrip, la major aventura de la meva
vida. A primera hora del matí, sortíem del Penedès i els pares ens portaven a l’aeroport
de Barcelona. Amb llàgrimes als ulls i amb una motxilla 8 kg, carregada d’il·lusions
i somnis per complir, ens acomiadàvem.
Començaven els 222 dies del nostre esperat viatge. Tot havia passat tan ràpid
que encara em costava fer-me’n la idea. En la última setmana, ens havíem casat,
deixat la feina i deixat el pis on vivíem. Recordo de seure’m a l’avio, i
sentir la necessitat d’escriure les primeres línies a la meva llibreta de
memòries del viatge. Tenia sentiments contradictoris: moltíssima il·lusió i
ganes d’iniciar el catalesetrip, però també por al fracàs, a no ser prou “valenta”
per poder aprofitar una aventura així. Sense adonar-me’n ja estàvem aterrant al
nostre primer destí: Berlin. Volíem conèixer, una de les ciutats polítiques
europees més importants.
Al arribar, vam conèixer el nostre “amfitrió”, un cuiner català que portava
més de 18 anys a Berlin. Ens va ensenyar la nostra habitació del pis que
compartirem els propers dies, explicar els consells per conèixer el Berlin més autèntic,
recomanar els seus restaurants favorits i donar un mapa de metro de la ciutat.
Va tancar la porta i allà va començar. Jo, encara en xoc, em preguntava i ara
què? Ens queden 222 dies per endavant, què fem? El Joao, resolutiu i
experimentat com sempre, em va dir va... “unpack your back” and “let’s find the
supermarket” (desempaqueta i trobem un supermercat). I així, començava la nova
nostra rutina de primeres hores a cada una dels llocs que coneixeríem: desempaquetar,
localitzar supermercats i comprar aliments pel nostre grumpsack (bossa en la que sempre portàvem coses per picar en cas
que ens entrés gana i estiguéssim al mig de no res). A Berlin, vam poder
trobar-nos amb altres amigues i coneguts per poder entendre millor com es vivia
allà i explorar els llocs més xulos i menys típicament turístics. Aquest estil
de vida és el que practicaríem els propers 222 dies.
Pocs dies després, començàvem el nostre “interrail” cap a Àustria, visitant
la que un dia havia estat la capital de l’imperi austro-hongarès, encara et
sembla passejar com en una ciutat-palau. Les primeres nits als trens nocturns
me les passava en vetlla, però poc a poc vaig aprendre a considerar-ho “casa”. D’allà
cap a l’antiga Iugoslàvia, ara dividida en 6 estats diferents. Vam visitar: Sèrbia,
Bosnia-Herzegovina, Croàcia, Montenegro. Em va sorprendre com de “viu” està el
conflicte en aquestes zones encara i vaig adonar-me de la importància que té
estar dins l’espai Schengen. Per passar d’un país a l’altre passàvem llargues hores
a les duanes ensenyant els passaports.
Després de camí a Atenes vàrem parar a la “recent-oberta” i poc turística Albània.
D’allà amb bus fins Atenes. Sense dubte, les gairebé 2 setmanes que vam passar
allà van ser una de les experiències més dures i al mateix temps més importants
de tot el viatge. Vàrem col·laborar amb diferents ONGs que estaven a la ciutat
ajudant a millorar les condicions nefastes en les que vivien els milers de
refugiats atrapats a Grècia. Allà vam posar nom i rostre als números que citen
a la tele, vam conèixer persones que ho havien perdut tot (família directe,
amics, casa i diners) i que encara tenien força per tirar endavant i ganes (o
temps) per ajudar els demés. També vam trobar moltes persones deprimides. Allà
també ens vam adornar que en 2 setmanes, només pots intentar col·laborar a que
la roda dels serveis bàsics creats per les ONGs continuï rodant (servei d’esmorzar
(només pels petits), dinars/sopars, classes d’anglès, logística). El més
important és que aquestes persones no quedin a l’oblit sinó que al tornar “a
casa” siguem lluitant per donar-los un futur millor. Avui encara mantens el
contacte amb la Somaia, una de dona sirià amb una força i energia increïble.
D’allà vàrem volar cap Madeira, a la boda d’uns amics íntims, d’allà vam
dir adéu a la Mae, al David i els pares i amics i familiars més propers i temps
just per a canviar algunes peces de lleuger equipatge que portàvem (8 kg
cadascú).
Ara sí, comença el viatge lluny del nostre continent, lluny d’Europa.
Propera parada: Rússia, allà vàrem visitar les 2 grans ciutats: St. Petersburg
i Moscou. Molt diferents entre elles. St. Petersburg molt més europeïtzada i
Moscou, re-situant-se i envoltada per una estètica molt comunista (hi ha bustos
de Lenin per tot arreu) però sofrint les conseqüències d’una economia de
mercat. Sorprenent veure joves donant suport a Putin, per ser el polític que
els ha tornat a crear el “rol” d’una Rússia forta internacionalment.
De Rússia vam volar directe cap a Xina. Tenia moltes expectatives per
arribar a Àsia, mai hi havia estat. A Xina vam passar-hi gairebé 30 dies, vam
visitar les principals metròpolis, desenvolupismes i tant amb transport com arquitectònicament
molt més modernes que les grans metròpolis americanes i també les zones rurals,
generalment molt més empobrides. Vam veure el “control policial desmesurat” a Beijing,
una dels millors museus urbans del món a Shanghai, uns arrosals enormes a Guillin,
un país diferent a Hong Kong. A dalt de tot d’una muntanya, en plena turmenta,
vaig complir els meus 29 anys! Em sentia lliure, plena de vida, feliç i a més
Joao i els meus pares s’havien coordinat per donar-me una sorpresa i celebrar l’aniversari
des de la distància. No em podia sentir més feliç. Aquell dia em vaig adonar
com d’afortunada i valenta era per estar complint el somni que volia.
De HK, vam volar a Japó (amb un vol de 40€ --- viatjar de motxillero et
permet agafar ganges... el temps passa a ser més relatiu). Rússia, Xina i Japó
son tant diferents i tant intenses que vaig necessitar uns dies de descansant
per poder parar, escriure i pair tot els contrastos que estàvem vivint, sabotejant,
experimentant... Japó ens va fascinar. Una societat de grans contrastos:
tecnologia i tradicionalisme, ordre absolut i “locura” social, etc.
De Japó vam volar cap a Indonèsia, sense masses més expectatives que passar
uns dies de lluna de mel real (dormint a un hotel pijete i fent solet i
platja!). Però la sorpresa va ser descobrir la riquesa pessimista i cultural de
Bali, Gili, Limbo i Java al mateix temps que la pobresa de gran part de la
població. Ens va agradar molt i ens va deixar preocupats l’augment de les
tensions provocades pels islamistes més radical.
D’allà vam saltar a veure el Paí, el pare del Joao, que viu a Timor l’Est.
Possiblement el país menys desenvolupat que hem estat. Van ser uns dies amb
família fantàstic. Em va agradar molt poder parlar tranquil·lament i conèixer millor
al sogre. Un home intel·ligent, assertiu i amb idees clares, ja sé de qui li vé
el caràcter al Joao. Allà vam augmentar com a mínim 2 kg, ja que cada dia ens
preparen uns bons tiberis.
Després d’haver estat amb família uns dies, començava un nou país i una
nova fase del viatge. Com que havíem escoltat i llegit moltes versions
diferents de com ets sents a la índia, vam decidir que no tindríem Planning (només
sabíem on dormiríem la primera nit) i que aniríem fent sobre la marxa, en funció
de com ens sentíssim. Haig de reconèixer que em semblava una idea ben boja al
principi però em va encantar i la vam seguir aplicant per tot el que ens
quedava de viatge. Delhi és duríssim (pobresa extrema a cada passa, caos màxim,
sorolls sense parar, mals olors, vaques i brutícia a tot arreu... inclús als
barris més “pijos”) però un cop entres i “t’acostumes” a aquestes escenes, descobreixes
un altre món, el món de la espiritualitat, de la calma als temples (sobretot
aquells més allunyats de les grans ciutats), dels trens que funcionen, de la
gent que et somriu a canvi de res. Al nord, als peus de l’Himàlaia, vaig trobar
la meva pau. A McLeod Ganj, la ciutat-refugi dels tibetans a l’índia i on
resideix Dalai Lama, vam passar-hi per quedar-nos-hi 3 dies i en vam acabar
passant 11 nits. Va ser un intercanvi de temps fabulós, jo feia de professora d’anglès
i mentrestant els refugiats tibetans m’explicaven la seva filosofia, cultura i
història.
I de l’Índia vam viatjar al país més oposat, Nova Zelanda. Al posar als
peus a terra no ens podíem creure que tot fora tant silenciós i estigués tan
verd i ordenat. Però també tornàvem al món “occidental”, on les persones anaven
més a la seva i dedicaven poc temps al que anomenava “temps no productiu”. Jo
vaig necessitar 2 dies de repòs, per poder pair els contrastos. La natura de
Nova Zelanda ens va encantar: Tongariro treekking, Milford Sounds, parcs volcànics
als voltants de Rotorua, entre altres. Interessantíssim conèixer la cultura
nativa i les seves costums i com estan batallant per recuperar-les. Allà,
entremig de les ciutat en ruïnes de Christcurch, vam decidir llogar un
aparta-hotel amb condicions i decorar la nostra “casa” per Nadal: amb tió,
mitjons per posar els regals i sopa de galets! Sí, el Joao i jo estàvem molt
lluny de casa i de la família, però ens sentíem a “casa”, estàvem junts i més
units que mai... com diu la cançó “home
is wherever I am with you”.
I el dia de Sant Esteve, després d’un Skype amb la família, vam agafar l’avió
de camí a Austràlia, possiblement l’únic país fora d’Europa que si ens toques
escollir, hi aniríem. Austràlia, amb molta més gent i activitats, vam gaudir d’un
desembre i principis de gener fent un roadtrip per les principals platges de la
costa est. Allà vam passar el cap d’any veient el mític castell de focs davant
de l’Opera de Sydney i vam aprendre a surfejar i vam gaudir de la calma total.
Melbourne ens va encantar i veure l’Open d’Austràlia va ser fantàstic.
Després Malàisia, amb una breu parada per conèixer Kuala Lumpur, on havíem passat
llargues hores de connexió al seu aeroport però no havíem conegut un país amb
un govern islamista moderat. I de Malàisia, cap a Tailàndia, a la “dream week”, una setmana que no teníem cap
altre objectiu que pensar i parlar sobre que ens agradaria fer post-viatge. Em
va encantar dedicar una setmana a reflexionar sobre mi (personal i
professional), sobre nosaltres i la nova etapa del nostre projecte en comú.
De les platjes de Tailàndia vam volar cap a Myanmar. Possiblement el país
que com a motxillers ens va agradar més. I d’allà a la molt més turística Tailàndia.
Aquí vaig a prendre a meditar i ens vam apuntar a fer cursos de massatge tailandès
per poder-nos mimar. Van ser dies amb molta calma... viatjant lentament,
saborejant cada moment. Última parada: Emitats Àrabs (Dubai i Abu Dhabi) per entendre millor com es viu els països que han funcionat a través dels petrodollars.
Sense adonar-nos ‘en ja estàvem de camí a Barcelona. De nou, sentiments
contradictoris. S’acabava el nostre somni, però se’ns havia fet curt. En volíem
més! Però també teníem ganes de tornar abraçar amb els nostres i de fer nous
somnis realitat.
Mirant-m’ho des d’ara.... m’adono que ha estat un any genial. He estat molt
feliç. Quina sort!!!!! M’emociono al pensar-hi encara em puc auto-traslladar a
molts del moments, sentir l’aire, els sorolls, les meves emocions, mmm... tanco
els ulls i encara em veig conversant amb els monjos tibetans per Mc. Leod Ganj,
veig al l’aventura amb moto per les pagodes de Bagan, les granges que dormíem a
Nova Zelanda, vestits per Japó, veig el Joao jugant amb nens sirians als passadissos
d’un hotel okupat, ... veig moltes més coses de les que soc capaç d’escriure...
i sobretot... la rialla honesta i feliç amb la que em veia. He fet realitat un
somni i sense dubte no hauria pogut tenir millor company de viatge que el Joao.
Quan el veig, l’abraço, escolto el seu cor, recolzant-me al seu ombro, em sento
a “casa”.
El millor del viatge ha estat segur el conèixer noves maneres de viure,
tenir temps per no fer res més que llegir, escriure, mirar l’horitzó, observar,
etc. Sento que ha tornat una nova Marta, una Marta que ha aprés a escoltar-se,
a cuidar-se interiorment i exteriorment, a trobar els moments per ella, una
Marta més tranquil·la, més focalitzada, que té més clar el que li agrada i les
seves prioritats. Un Marta més informal, menys planificada, amb més ganes de pendre riscos.
Em sento valenta i forta per haver-ho sigut capaç de fer-ho i haig de reconèixer
que en cap moment vaig tenir ganes de tirar la tovallola. El viatge em va
conquistar i tornaria a fer-ho avui mateix. Ara encara em sento en procés d’aterratge....
retobant-me. Re-definint nous equilibris. Suposo que és normal... tant sols.... fa un any que iniciàvem aquesta gran aventura.
Marta 23-07-2017
