Bufen temps de canvis...

Carta de comiat als companys/es del Partit dels Socialistes de Catalunya. 

A part de ser una cançó de Beth Rodergas aquesta frase serveix per expressar el que sento respecte la meva militància al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). 

Els que em coneixeu sabeu que sóc una persona profundament d’esquerres, federalista catalana i europea i defensora de la democràcia representativa (de debò) com al millor mecanisme social per a la transformació ciutadana.

Fa 8 anys, vaig iniciar la meva militància al PSC i ho vaig fer convençuda que el Partit dels Socialistes Catalans era la millor eina per crear una societat més justa.  En aquells moments, el PSC era un partit d’esquerres, amb vocació majoritària, amb capacitat d’arribar a acords amb altres forces d’esquerres i defensor dels drets i voluntats dels ciutadans de Catalunya.

En aquests 8 anys he tingut el plaer de poder formar part de les llistes a les eleccions municipals a Vilafranca del Penedès, he format part les llistes electorals de les Corts Espanyoles i he treballat en les executives del PSC a nivell vilafranquí i del Penedès-Garraf.   En aquests anys majoria de temps m’he sentit molt orgullosa de defendre els encerts de l’obra del Govern d’Esquerres a la Generalitat (amb els Governs encapçalats pel President Maragall i pel President Montilla) i al Govern Espanyol (amb el Govern de Zapatero, especialment la primera legislatura).

No obstant, en els darrers 2 anys i mig, aquest orgull de pertinença ha anat disminuint. Cada cop m’he sentit més desencantada i distanciada en les accions i decisions que el PSC adoptava a nivell local, català, estatal i europeu. Ens hem anat convertint lluny de l’imaginari que em va animar a militar. Propostes com el suport a del pacte d’estabilitat amb CIU, la manca d’acords i sinèrgies amb altres entitats i partits d’esquerres, o mesures com el suport al projecte de Barcelona World, la implicació en trames poc ètiques i, fins i tot, corruptes (Caixa Catalunya, portes giratòries, etc.), la tolerància envers un status quo que contribueix en crear una societat cada vegada més desigual i empobrida a nivell europeu,  la manca de defensa dels drets d’una societat que vol decidir pacíficament al seu futur, etc... fan que el PSC s’allunyi de de l’imaginari que em va animar a militar-hi. En aquests darrers anys, he intentat en múltiples ocasions aportar el meu gra de sorra per canviar la direcció (política i organitzativa) del PSC i ho he fet tant seguint les vies orgàniques (formant part a les executives de l’agrupació de Vilafranca i de la Federació Alt Penedès-Garraf o col·laborant amb el Programa per les passades europees) com per vies alternatives (participant en el #Congrésdesdebaix, col·laborant a la campanya de Joan Ignasi Elena com a 1er Secretari del PSC (Desembre 2011), col·laborant amb el grup #AraPrimàries, liderat per Laia Bonet, participant en les Trobades de Nou Cicle, Avancem, Fòrum Cívic, Agrupament, etc.). No obstant, tot i l’esforç col·lectiu dedicat, els resultats de canvi obtinguts han estat insuficients en la majoria de casos.  

Sincerament, pensava que després de les europees del maig del 2014, on quedava evident que el PSC havia perdut molt bona part dels seus votants (a les municipals, autonòmiques, estatals i europees), seria possible fer un canvi radical tant a nivell ideològic com a nivell organitzatiu al PSC.  Tenia un bri d’esperança i per això vaig observar des de la distància a la celebració del Congrés del PSC i del PSOE. Però sincerament, transcorreguts uns mesos després dels respectius congressos, no veig cap canvi significatiu més enllà dels canvis lampedusiants (canviar-ho tot per a què res canvi). Per aquest motiu, em sento molt allunyada de les polítiques proposades pel PSC i de la seva manera de fer aquestes polítiques. Ja no en queda massa cosa del PSC que em va portar a fer-me militant.

Com a conseqüència, per coherència amb els meus principis, he decidit deixar les meves responsabilitats orgàniques dins de l’executiva del PSC de la Federació X i de Vilafranca així com la militància política en aquest partit.

Prenc aquesta pensada (i repensada) decisió i ho faig amb molta pena i molt emocionada, però:

• Me’n vaig sabent que encara deixo molta bona gent socialista dins del PSC, que encara creuen que poden canviar-lo i que poden aportar el seu gra de sorra en els seus projectes municipals.
• Me’n vaig amb la consciència tranquil·la perquè des de fa 3 anys he lluitat per modernitzar, democratitzar i canviar el PSC.
• Me’n vaig amb l’esperança de saber que el panorama de la política del sud d’Europa està canviant i està demanant ser més democràtica, més representativa i més  d’esquerres.
• Me’n vaig il·lusionada per què sé que hi ha altres projectes polítics i socials dins de l’espai socialista i europeista que comparteixen una manera d’entendre i de fer política similar a la meva.
• I el que és més important per a mi, me’n vaig sent fidel als meus principis i als de la gent que m’han donat la seva confiança. 

·

Me’n vaig del PSC però que continuaré vinculada amb la política, perquè no sabria entendre la vida sense pensar com millorar el benestar col·lectiu. Tal i com deia Maria Aurèlia Capmany “crec en la vocació política de tots els homes i totes les dones”. Continuaré dedicant el meu temps lliure (i de manera gratuïta, tal i com he fet sempre) en col·laborar en la  co-construcció d’un projecte d’esquerres majoritari, renovador i radicalment representatiu i democràtic. 

Abans d’acomiadar-me, volia aprofitar el darrer paràgraf per a donar-vos les GRÀCIES a tots els companys/es amb els qui he tingut el plaer de compartir aquesta etapa política i especialment, a aquells/es als que alguna vegada en confiat en mi. Gràcies per tot el que m’heu ensenyat (coses que intentaré repetir i altres que intentaré no repetir). Estic segura que en el futur ens podrem retrobar... perquè crec que els que compartim uns principis polítics i una “nova” manera de fer política tard o d’hora tornarem a coincidir.

I com diu la cançó de la Beth “Bufen temps però no hem de tenir por, és un temps de canvis que en porta de millors!” (aquí teniu l’enllaç a la cançó: https://www.youtube.com/watch?v=OGBhUCjcF74) 

Vilafranca del Penedès - 23/11/2014

The new JEF ambassador to the Structured Dialogue: a new challenge

Marta Junqué will be the new JEF ambassador to the Structured Dialogue

Marta holds an MA in Public Management and is currently living between Brussels and Barcelona. She is involved in numerous social and political organisations, and worked as a public administration consultant for the last 5 years.

As the JEF ambassador to the Structured Dialogue, Marta will play a triple role. First, she will help JEF’s Political Commission on Internal European Policy (PC2) develop JEF policy regarding youth empowerment. Second, she will represent JEF’s positions during the three Structured Dialogue meetings (Italy, Latvia, Luxembourg) between June 2014 and December 2015. Finally, she will start discussions in JEF about youth empowerment policy and continuously keep us updated about the Structured Dialogue process via social media (twitter: @MartaJunque), the JEF-info newsletter and articles on The New Federalist.

The Structured Dialogue is a process of consultations and discussions between young people and European decision-makers. The topic of the next SD Cycle (June 2014 - December 2015) will be “Youth Empowerment”. The aim of these debates is to provide youth with the rights, opportunities and appropriate support to actively participate and to develop their fullest potential and to become responsible and active citizens. 

EL DOBLE CANVI URGENT I EXTRAORDINARI DEL PSC: O ARA O MAI

Diumenge passat, 25 de maig de 2014, es va (re-)confirmar que la tendència electoral del PSC continuava anant desastrosament a la baixa i que per segona vegada consecutiva el Partit dels Socialistes de Catalunya deixàvem de ser el partit referent / majoritari de l’esquerra. Aquest mals resultats, ja no son un fet  puntual, és una tendència repetida. 

Tot i la tristesa de les primeres hores, el dilluns ens vam despertar amb bones notícies: el PSOE, i altres partits de socialistes europees, reaccionaven al missatge dels electors i anunciaven canvis extraordinaris en els seus respectius partits.

No obstant, al PSC NO ha estat així ENCARA. I matiso l’ENCARA, perquè crec que hi ha espai encara per l’optismisme. 

Després del 25 de maig, sembla que molts sectors del PSC estem d’acord que el Partit dels Socialistes catalans necessita un canvi extraordinari, contundent i urgent. Aquestes peticions de canvi, ja no venen únicament de la minoria de “crítics”, sinó que venen des de la Catalunya dels pobles (com Lleida, Penedès, Garraf), fins a la Catalunya de la Ciutats (declaracions d’alcaldables Jaume Collboni o Josep Mayoral), des dels joves (campanya de JSC #ResetPSC) fins als no tant joves (intervencions de Joan Ignasi Elena o Xavier Sabaté). Per primera vegada, després del darrer Congrés crec que som una majoria els que pensem que el PSC necessita un canvi extraordinari, profund i urgent. Això és una bona notícia.

No obstant, no ens podem quedar només amb aquesta notícia. Hem d’anar més enllà. El més important a dia d’avui és explicar i arribar a acords sobre en què hauria de consistir aquest canvi. En aquest sentit, des del meu punt de vista  aquest canvi hauria d’anar a canviar la direcció ideològica del PSC i la direcció organitzativa, és a dir, hauria de ser un doble canvi:

•           Canvi en la Direcció Ideològica: Calen canvi polítics. Volem que el PSC sigui un defensor del catalanisme polític i un garant del dret a decidir. Per això, cal que urgentment el PSC i el PSOE es ressituïn en el debat sobre la consulta i que conjuntament donin respostes a curt i a mig termini a la qüestió nacional catalana. I en paral•lel, volem que el PSC lideri les  polítiques socials i culturals alternatives a les imposades per la dreta actual. Cal donar un gir d’esquerres i mostrar a la ciutadania que la majoria dels socialistes no som “status quo”, som treballadors que dediquem voluntàriament, en la majoria dels casos, a treballar per un somni de progrés col·lectiu.

•           Canvi en la Direcció Organitzativa: Demanem canvis organitzatius significatius en la Direcció del partit, volem una autèntica regeneració democràtica. Els nous líders del partit han de ser per persones que fomentin una cultura de consens i de pacte dins del partit i també a fora, amb altres plataformes polítiques. Al PSC no hi sobre ningú. Cal canvi de líders, cal persones que acceptin les seves responsabilitats dels mals resultats, facin un pas al costat i deixin terreny a altres company/es que tinguin idees noves i renovades per liderar el PSC.

Per adoptar aquests canvis, es pot optar per diverses opcions. La més adequada, donada la greu situació de confiança política que viu el PSC,  des del meu punt de vista seria: 1) demanar un pas al costat del Pere Navarro i el seu equip, 2) Convocar Congrés Extraordinari, per elegir uns nous líders, una nova forma de fer política i una nova direcció ideològica del PSC:  

Crec que aquest doble canvi s’ha de visualitzar de manera urgent, si volem que els ciutadans de Catalunya puguin tornar a confiar amb el PSC com un partit de govern a nivell català i local i si volem que els militants del PSC continuem treballant per la causa socialista dins del Partit. Si el partit no reacciona i continua “segrestat” pels interessos 3-4 de Federacions, som molts militants que no ens quedarà cap altre opció que marxar per formar un altre projecte Socialista Català que tingui vocació majoritària i de govern. 

The precarietat, an article of Guy Standing

http://www.social-europe.eu/2014/05/combat-inequalities-insecurities-produced-global-capitalism/

How To Combat Inequalities Produced By Global Capitalism

12/05/2014 by Guy Standing

Rising inequality is one of the most salient issues in global and European politics. Guy Standing writes that what we have witnessed in recent decades is not simply an increase in inequality, but also the emergence of a new globalised class structure. A key component of this structure is what he terms ‘The Precariat’: a new class comprising those who lack economic security and stable occupational identities, which has systematically been deprived of some of the fundamental rights afforded to citizens. He argues that a new ‘Precariat Charter’ is required to combat these insecurities, including provision for a basic income as a right of citizenship.

Next year is the 800th anniversary of the Magna Carta, the first class-based charter of liberties against the state. Today, we need a Precariat Charter to advance the rights of the precariat and substantially reduce the inequalities and insecurities in society. This is the theme of my new book, A Precariat Charter: From Denizens to Citizens (Bloomsbury).

The context is clear. We are in the midst of a Global Transformation, in which a globalised market system is under painful construction. In its dis-embedded phase, the transformation was dominated by the interests of financial capital, just as was Karl Polanyi’s Great Transformation. Inequalities multiplied, economic insecurity became pervasive. Above all, a new globalised class structure took shape. All economic and social analysis of the growth of inequality that ignores the class dimension is like trying to play Hamlet without the Prince.

The emerging mass class is the precariat, looking up in income terms to a tiny plutocracy-cum-oligarchy striding the world, manipulating democracy and raking in rental income, and looking up to the salariat between them, receiving more and more of its income from capital and the state. The old proletariat, the old working class in numerical decline is rapidly losing its labour securities and non-wage forms of economic security.

The precariat has distinctive relations of production (unstable labour, lack of occupational identity, a high ratio of work-for-labour to labour, and so on), distinctive relations of distribution (depending on money wages that are stagnant at best, and volatile as the norm, living on the edge of unsustainable debt), and distinctive relations to the state. This last aspect has received too little attention. The precariat is the first mass class in history that has been systematically losing the acquired rights of citizenship – civil, cultural, political, social and economic. The precariat consists of supplicants, being forced to beg for entitlements, being sanctioned without due process, being dependent on discretionary charity.

More and more people, not just migrants, are being converted into denizens, with a more limited range and depth of civil, cultural, social, political and economic rights. They are increasingly denied what Hannah Arendt called ‘the right to have rights’, the essence of proper citizenship.

This is key to understanding the precariat. Its essential character is being a supplicant, a beggar, pushed to rely on discretionary and conditional hand-outs from the state and by privatised agencies and charities operating on its behalf. For understanding the precariat, and the nature of class struggle to come, this supplicant status is more important than its insecure labour relations.

Guy Standing argues in favour of a ‘Precariat Charter’ for workers. (photo: CC Zoriah on Flickr)

 The Precariat And Global Capitalism

The precariat’s position must be understood in terms of the changing character of global capitalism and its underlying distribution system, something that Thomas Piketty did not address. In the 20th century, uniquely in human history, the distribution of income was primarily between capital and labour, between profits and wages, mediated by the state with its taxation, subsidies and benefits. The bargaining over the respective shares was won on points by the representatives of employees in the post-1945 period, but after the late 1970s was won decisively by capital. Everywhere the functional distribution of income became more unequal, with labour’s share of national income dropping dramatically, nowhere more so than the emerging market economies, including China most of all.

However, the key to understanding the challenge ahead is that two factors have changed the context completely. Historically speaking, from the 1980s onwards the labour supply to the global open labour market quadrupled, with all the newcomers being habituated to labouring at one-third or less of the median income of the workers in OECD countries. This led to the start of the Great Convergence. It was facilitated by the new technological revolution, which among other things allowed the corporation to unbundle, shifting production and tasks to wherever costs were lowest.

In this new context, rental income has become a major and growing component of total income. This is far more important than patrimonial capitalism, which Piketty identifies as the main feature of modern capitalism. Rent comes in several forms, notably by possession of so-called intellectual property, through patents, and through privileged possession of scarce commodities and natural resources. Last year was the first year in which over two million patents were registered, guaranteeing trillions of dollars to their owners stretching on average twenty years.

The rental economy extends all the way down to pay-day loans, whereby members of the precariat are exploited by disgustingly high interest rates, often exceeding 5,000 per cent. It includes the vast array of subsidies given by the state to corporations and the affluent in the salariat and elite.

What the precariat must demand now is little less than a new distribution system, not just a tinkering on marginal or average tax rates. Indeed, the weakest aspect of Piketty’s analysis is his prognosis. The likelihood of very high marginal direct tax rates is remote. Structural changes are required.

A Precariat Charter must start from understanding the nature and depth of insecurities faced by the precariat, and also from understanding the aspirations that exist in the more educated component of the precariat. It would be quite wrong to imagine that the precariat wants a return to the old norms of full-time stable wage labour.

It wants to build a good society, resurrect a sense of “a future” and create institutional networks that would enable more and more to pursue a life of work, labour and leisure. That means building their own sense of occupation, in which ecological values of reproductive work predominate over the resource-depleting values of labour.

The assets that need to be redistributed are not like the old socialist project of a hundred years ago, when the proletariat was emerging as the mass class. The assets underpinning a Precariat Charter are basic security, control of time, quality space, education, financial knowledge and financial capital. A key demand is for moves towards the realisation of a basic income as a right of citizenship. Without basic security, none of us can be expected to be rational and socially responsible. Let us find ways of going on that road.

European Youth Event: an extraordinary experience to set the agenda for tomorrow’s Europe

Last weekend the Parliament building in Strasbourg hosted the European Youth Event 2014 (EYE 2014), an unique opportunity for the next generation to generate ideas, discuss opinions and set the agenda for tomorrow’s Europe.

Undoubtedly, the EYE 2014 has been one of the best experiences I ever had. Fantastic 3 days full of interesting debates and wonderful moments with other 5.000 European young mates, all of us sharing a dream: a better Europe. One conclusion: There are thousands and thousands of european youths committed towards creating another Europe, more democratic, social and federal.

During these 3 days, we took part in panel discussions on topics such as youth employment, the digital revolution and sustainability and talked about tour ideas for the future of Europe with politicians, journalists and other decision makers. According to the organisation, the EYE conclusions will be handed to the newly-elected MEPs during the first plenary in July.

In the following lines, I highlight the most important conclusions taken from the EYE:

·        Celebrate the EYE 2014 was an excellent idea. The EYE was an admirable idea and I firmly believe that it should be done at least twice during an European Parliament´s legislature (two years after the elections and 1 month before them). Web Pages such as the Ideas Lab (https://www.eye2014-ideaslab.eu/) should keep active in order so that the participants can write down and share our current and future ideas.

·        Excellent organisation of the event. More than 200 workshops and seminars took place with participants, including 180 speakers and MEPs. It was really well organised. In addition, we had the opportunity to explore stands run by various youth organisations (as for example: JEF (http://www.jef.eu/), ESN (http://esn.org/), etc.), while also enjoying activities and entertainment provided in the YO!Village and in YO!Fest. I had the opportunity to discover new initiatives as for example: http://www.loveyouthfuture.eu/ led by the European Youth Forum.

·        Youth employment is perceived as a priority that needs to be led at the European Level. Job culture is changing. European youth need and want good-quality, stable and sustainable employment. We want the EP and European Commission to define a long-term sustainable pathway and promote policies towards an equal and inclusive labour market providing quality jobs. The Youth Guarantee is not enough, it is simply a patch (especially useful for NEETs (Not Employment, Education and Training).

·        A more DEMOCRATIC EUROPEAN UNION was a common topic in all the discussions. A single European electoral system, enforcing the digital democracy and transparency needs to be a “must” for the new EP. We, the citizens, want to choose the president of the EU and also more instruments and policies supporting direct citizen participation. We desire the European Union to be a global “fair player” with a single voice (democraticly chosen). 

·        Political will to promote an European identity. Not only are we European but we also want to feel European citizens. Initiatives such as an European Passport and a definition of the common European values (being solidarity as one of the core values) have to be enforced.

·        Stop Austerity. We want a SOCIAL and SUSTAINABLE EUROPE, in which the Welfare stare is the core political and economic value.  Measures such as a basic income were extremely popular. We all agreed that the EU budget should be more focused on supporting environmentally sustainable economic growth and social cohesion. Programs like the New Deal for Europe were often acclaimed (http://www.newdeal4europe.eu/).

·        Enforce a minimum basis for the European Education, enforcing the vocational system (e.g. Austrian education system), and a political democratic culture.

·        Promote a more UNITED EUROPE, promoting more EU integration. In most of the debates, some of the participants stated that more competences should be transferred from the Member States to the EU institutions, in order to create a united Europe, moving towards a Federal Union

·        European Mobility needs to be enforced by the European institutions. There is a need of create more mobility programs and a better integral coordination of all the matters related to mobility, assuring the accessibility of all the social classes. However, the mobility should not be mandatory; no one should be forced to leave their own country.

·        Lack of national press coverage of the EYE 2014. In my opinion, the national institutions and media should have focused on spreading the event and its conclusions. It would have contributed towards generating a pro-european feeling and to show the commitment of the European Youth with a better EU.

As I said, it was a really nice experience. Thank you specially to all the members of JEF-Europe and JEF-Catalunya for giving me the opportunity to participate. I am pretty sure, that one of the best assets that the current European Union has is all the youths committed to work and fight for a better Europe. There is hope. The challenge now is how use this energy and ideas to move forward the EU. 

Reflexions i bones pràctiques públiques del #roadtrip per #Bèlgica i #Holanda

Reflexions i bones pràctiques públiques del #Roadtrip #Bèlgica i #Holanda (maig 2014)

Bones pràctiques i altres curiositats que m'han agradat:

• Cap peatge per circular per la principal carretera que uneix Bèlgica i Holanda. I en paral·lel, oferta de transport públic molt completa i amb molta freqüència.
• Preciós skyline i molt ben conservat  en totes les ciutats flamenques  barrejant les teulades esglaonades amb les punxes de les torres gòtiques.

• Dia dels treballadors, 1 de maig. El conceben com una festa de l'esquerra en general. Després de les manifestacions (si n'hi ha), comencen concerts, paradetes informatives, barraques. Un ambient alternatiu però organitzat. 
• Campanyes polítiques molt basades en localistes i personalistes. Cada barri/poble/ciutat té el seu candidat/a i el poble/ciutat està ple amb fotos dels diferents candidats/es i explicant en la posició a la llista que ocupen. 

• Cultura de la bici generalitzada. Les bicis ocupen una part de la calçada i els peatons una altra. S'ha de tenir en compte, que els paisatges totalment plans i verds. Parquings de bicis públics. 
• Maastricht té un casc antic molt ben rehabilitat. L'antiga muralla s'integra perfectament a la ciutat i tenen 3 walking routes pels turistes per visitar-les.
• Masstricht té un "zoo urbà" amb cérvols, burros, ovelles, oces, ànecs i més. La gent pot passejar al costat dels animals. És molt millor que anar el zoo, els animals campen al seu aire i amb molt d'espai. (cal investigar els costos de manteniment i seguretat)
• Brugges i Gent tenen poden denominar-se com la Venecia del Nord. Ambient medieval, ple de canals i d’història. Genial per passar un dia romàntic o amb família.

                              

Pràctiques a millorar:

• Insuficient senyalització viaria (tant a la carretera com per trobar les oficines turístiques)
• Transport públic poc accessible (especialment, les entrades)
• Oferta gastronòmica bona però escassa: patates fregides, musclos, xocolata i cervesa....!
• Concentració de cotxes, tram, bicis, peatons i motos en una mateixa calçada és perillós (ex: plaça central de Gent)
• Oferta horària dels serveis no orientada a tots els públics (a les 17.00h tanquen totes les atraccions turístiques...)

Una flor no fa estiu

Impressions de la Trobada oberta de l'Espai Socialista

Avui 21/3/2014, la sala de les Cotxeres de Sants és plena de gom a gom.... gent del nort i del sud, gent jove i no tant jove.... Sense dubte....hi ha ganes de transformació i reconstrucció de l'esquerra catalana.

Hi ha un acord general que aquesta (re-) construcció haurà de versar en 4 àmbits:

• Des de l'esquerra, defensant l'Estat del Benestar com al pilar bàsic de la nostra econonomia
• Des de baix, amb tothom, amb els municipis i entitats petites i grans
• Amb regenaració democratica, lideratges col·lectius i amb molts acompanys/es de projecte
• Amb radicalitat democràtica, posant línies vermelles tant a la societat, com en les institucions polítiques, com en el partit

Però malaraudament, no avançar no és fàcil... falta full de ruta clar i compartir, falten lideratges que pensin més en el projecte que en la persona/cadira.... per això afirmo... que una flor no fa estiu...(vindrà aviat l'estiu?)

Enllaç: Trobada oberta de l'#espai #socialista. 21/3/2014. Les Cotxeres de Sants (Barcelona)

Govern del ZP: Més encerts que errors

Aquesta setmana ha fet 10 anys que el partit socialista, liderat pel president Zapatero va arribar al poder. La meva visió és que hi va haver: MÉS ENCERTS QUE ERRORS.

Durant aquelles 2 legislatures van sorgir grans avenços socials que em van motivar per començar a militar a al Partit dels Socialistes de Catalunya. Algunes d'aquestes victòries socials són:

• Retirada de les tropes d'Irak i impuls de l'Aliança de les Civilitzacions,
• Llei dels matrimonis homosexual, 
• Llei d'igualtat de gènere,
• Llei de la Dependència,
• Llei anti-tabac, 
• Llei de la memòria històrica
• La reforma de l'abortament

No obstant, li va faltar una visió i gestió  molt més crítica i progressiva de la macroeconomia i més força per construir una verdadera Espanya Federal (asimètrica).

Cal ser crític, cal apendre del passat per construir el present i per a què a la propera vegada puguem governar millor, però sense dubte aquest va ser un bon exemple de què amb l'esquerra socialment s'avança més. Gràcies a tots/es els que ho vau fer possible!

Adjunto un article on és poden veure els "bons" i "no tan bons" moments del govern liderat per Zapatero: http://www.huffingtonpost.es/2014/03/13/14-marzo-zapatero_n_4956859.html?ref=topbar

Creia, crec i creuré en una Aliança de Progrés per Catalunya (reflexions després de l'1 de Febrer)

(Publicat al Diari L'Hora el 2/2/2014)

Ahir, 1 de febrer de 2014, vaig participar a l’Assemblea Oberta d’Ara És Demà, organitzat per ICV-EUiA i ho vaig amb coherència amb els valors socialistes i amb la il·lusió de continuar aportant al projecte de la construcció de l'Aliança Catalana de Progrés.

En un moment en el què el model social europeu està en crisi, en què les respostes de la democràcia representativa son insuficients i en què paral·lelament s'està redefinint l'espai territorial, Catalunya necessita impulsar una nova etapa basada en el diàleg entre els diferents espais progressistes per trobar solucions enginyoses que permetin superar aquests reptes i articular un govern majoritari de progrés per Catalunya i els seus municipis.

Diversos moviments de l’esquerra catalana, fa anys que parlaven de la necessitat de nous espais plurals i oberts de trobada. Fins i tot, en el darrer Congrés del PSC (Desembre 2011) es va aprovar una resolució per una Aliança Catalana de Progrés en la que s’afirma que “Cal impulsar un moviment de base social, política i cultural, que integri tots els homes i dones, tots els segments socials que, a Catalunya, comparteixen els valors de llibertat i justícia social.”[1]

El 30 de juny del 2012 a Sant Feliu de Codines, centenars de persones de l’esquerra catalana vam acordar fundar el moviment AVANCEM, el moviment a favor de l’Aliança Catalana de Progrés. L’objectiu d’AVANCEM era i és “aglutinar una majoria política” que faciliti que les esquerres tornin a governar, “situant la igualtat social al capdamunt de l’agenda política a Catalunya[2]”.

Des de llavors, la gent d’AVANCEM i altres moviments socials i polítics de l’esquerra catalana, han organitzat diversos debats i punts de trobada avançar en aquesta línia. Però, sense dubte, el més números i impactant va ser l’acte d’ahir.

Ahir més 1.500 persones ens vam trobar a la Fàbrica Fabra Coats. Érem persones d’arreu de Catalunya, persones de totes les edats, provinents de diferents estrats polítics i socials que compartíem un mateix somni: “començar a treballar conjuntament, des d'ara mateix, per donar resposta als conflictes socials, econòmics i polítics que afecten el dia a dia de la gent[3].” 

Com deien ahir alguns assistents, estem en moments excepcionals i per tant, calen respostes excepcionals. L’Assemblea d’Ara És demà ha representat un cop de força per impulsar la unitat d’acció de l’esquerra catalana. Ara hem d’aprofitar aquest impuls i continuar treballant en aquesta línia. Només, si ens ho creiem i actuem amb decisió podrem avançar creant noves aliances d’esquerres que esdevinguin majoritàries i que donin resposta als desafiaments socials, democràtics i econòmics. Tenim un gran repte per endavant però ara més que mai, em sento amb força per afirmar que: creia, crec i creuré amb una Aliança de Progrés per Catalunya.

---

[1] Font: http://12congres.socialistes.cat/documents

[2] Font: http://avancem.cat/declaraciofundacional/

[3] Font: http://araesdema.cat/

Creia, crec i vull continuar creient amb l’Aliança de Progrés a Catalunya

Avui, 1 de febrer, participaré a l’Assemblea Oberta d’AraÉsDemà i ho faré per senzillament per una raó: creia, crec i vull continuar creient amb la necessitat d'impulsar l’Aliança de Progrés a Calalunya.

En un moment on el model social europeu està en crisi, on la democràcia és insuficient i en que paral·lelament s'està redefinint l'espai territorial, Catalunya necessita, més que mai, impulsar una nova etapa basada en el diàleg i la recerca de sinergies entre els diferents espais progressistes per trobar solucions enginyoses que permetin articular un govern majoritari de progrés per Catalunya i els seus municipis.

Diversos moviments de l’esquerra catalana, fa temps que parlaven de la necessitat de crear espai de trobada plurals, oberts i creats des de baix. Fins i tot, en el darrer Congrés del PSC es va aprovar una resolució en la que s’afirmava “Cal impulsar un moviment de base social, política i cultural, que integri tots els homes i dones, tots els segments socials que, a Catalunya, comparteixen els valors de llibertat i justícia social. (...). A partir d’aquest vast moviment, ha de ser possible articular una Aliança Catalana de Progrés que esdevingui majoritària de cara a l’any 2014”. (http://12congres.socialistes.cat/documents).

Poc després del 12è Congrés del PSC, el 30 de juny del 2012 a Sant Feliu de Codines, centenars de persones vam decidir conjuntament començar a fundar el Moviment AVANCEM, amb la voluntat de treballar a favor de la construcció de l’Aliança Catalana de Progrés per aglutinar una majoria política i que faciliti que les esquerres tornin a governar, situant la igualtat social al capdamunt de l’agenda política a Catalunya (http://avancem.cat/declaraciofundacional/).

Avui, m’emociona pensar que més d’un miler de persones s’han inscrit per participar en l'acte d' Assemblea Oberta d’Ara és Demà. Una Assemblea que de ben segur serà un pas més perquè la gent d’esquerres de Catalunya “podem debatre i compartir les estratègies, les iniciatives polítiques, tant per impulsar la confluència com per començar a treballar conjuntament, des d'ara mateix, per donar resposta als conflictes socials, econòmics i polítics que afecten el dia a dia de la gent”.  (http://araesdema.cat/)

Així doncs, amb coherència amb els valors socialistes i amb il·lusió de continuar aportant al projecte de la construcció de l'Aliança Catalana de Progrés, avui participaré a l’Assemblea Oberta. Espero que aquesta nova trobada ens ajudi a teixir xarxa, sinèrgies i confiança amb gent d’esquerres i catalanistes i així puguem avançar cap a una nova Catalunya i Europa Social, donant resposta als reptes democràtics i econòmics actuals. 

MY BODY, MY RIGHTS: Manifestacions a favor d'un avortament legal (Brussel·les i Espanya)

Més de 2.000 persones ens vam concentrar a Brussel·les per mostrar el nostre rebuig a la proposta de Llei de l'Avortament proposada pel PP.  Em va posar la pell de gallina, veure tanta gent mobilitzada per aquesta causa. I em va quedar clar que #NoEstemSols, i que  #JuntsPodem.

. 

(Imatges que vaig poder tirar en directe)

Les manifestacions no acaben aquí perquè aquest dissabte, 1 de Febrer, es preveu una gran mobilització a Madrid per defensar un #avoratmentlegal i #lliure. 

Si ens mobilitzem de manera massiva, estic segura que podem fer possible que aquesta proposta no arribi a llei, ja que LES DONES TENIM DRET A DECIDIR SOBRE EL NOSTRE COS!